L’iberisme com a clau de la presó

Reprimir l’1-O amb mètodes que recorden la dictadura està donant ales al sobiranisme. Acabi com acabi, l’1-O marcarà un abans i un després. El que era independència és democràcia. El que era autogovern, república. El que era una quimera, un clam massiu per la dignitat. El sobiranisme s’està ampliant socialment perquè porta la bandera del dret a decidir, perquè és avantguarda democràtica, perquè és republicà, perquè s’ha sabut desmarcar del nacionalisme insolidari, burgès i etnocèntric, perquè està passant del “Marxem i ja us ho fareu” a un “Obrim camí”. Que ens hàgim cansat d’intentar reformar Espanya des de dins no vol dir que renunciem a liderar un altre model d’estat com a República Catalana.

Aquest propòsit, com a horitzó ideològic, pot ser crucial perquè guanyi el sí en el referèndum pactat i amb garanties que ara tenim més a prop. (“¿Un altre?” Em sap greu, sí, segueix sent imprescindible.) El nombre de catalans que, en un grau o altre, se senten espanyols és massa alt perquè ignorant Espanya assolim la gran majoria que necessitem. Prescindir de l’altra Espanya ni és just ni ens surt a compte.És minoritària? Sí. Tan minoritària com ho era, no fa pas gaires anys, l’independentisme a Catalunya. El PP ens ha ajudat molt a veure Espanya com una presó, i ara ens toca demostrar que és possible sortir-ne: que avançar en democràcia i drets socials, que deixar enrere la desigualtat i la corrupció, obliga també a deixar enrere la monarquia restaurada pel franquisme per deixar ben lligat l’estat nació.

El terrible guardià d’aquesta presó és el nacionalisme excloent: l’espanyolisme. Això sí que és un adoctrinament. Era el verí que corria per les venes de la Inquisició quan perseguia l’erasmisme, el que ha fet perdre a Espanya tots els trens de la modernitat, el que ha sustentat 40 anys de dictadura i ara dona majories al PP. Està fet d’odi a la diversitat i només crea identitat negant la dels altres. L’administren les estructures de poder perquè qui odia el divers és més dòcil amb el cacic corrupte.

Però el que ens uneix amb l’altra Espanya ja no pot ser l’espanyolisme. S’equivocava Azaña quan parlava “d’una unió lliure entre iguals dins el marc comú espanyol”. No hi pot haver unió entre iguals -és impensable qualsevol forma de (con)federalisme- dins un marc en què uns són normals i d’altres, en el millor dels casos, una peculiaritat; en què uns són nació -la Nació- i d’altres, en el millor dels casos, una nacionalitat.

Els espanyols que vulguin ser plenament demòcrates no només hauran d’aprendre que a Espanya hi ha altres nacions sinó que aquestes nacions no són Espanya. Si la Península ha de ser tan democràtica com la Gran Bretanya, les nacions que la formen s’hauran de respectar. I el respecte comença quan l’anglès té clar que el que l’uneix a l’escocès no és que sigui anglès sinó britànic; quan l’espanyol tindrà clar que el que l’uneix al català o el basc (i al portuguès) no és que sigui espanyol sinó ibèric.