15/10/2011

Líbia: morts de primera i de segona

3 min

Disset de març del 2011. Les tropes fidels a Muammar al-Gaddafi avancen imparables cap a Bengasi, la capital de la rebelió líbia, mentre les forces insurgents reculen sense poder fer front a una maquinària de guerra superior. Fa poques hores que el Coronel, en una de les seves habituals alocucions, ha afirmat que no hi haurà pietat per als rebels, "que seran exterminats a Bengasi". Les notícies sobre les baixes civils a Bengasi són molt alarmants i els mitjans de comunicació d'arreu del món recullen sense cap prevenció les exagerades informacions proporcionades per la cadena Al-Arabia: més de 10.000 morts i uns 50.000 ferits durant els bombardejos del febrer sobre el seu casc urbà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De Bengasi a Trípoli . Aquell mateix dia, el Consell de Seguretat de l'ONU aprova una resolució que exigeix el cessament immediat de la violència a Líbia i adopta mesures, com una zona d'exclusió aèria, per protegir la població. L'entrada de l'OTAN en el conflicte intern libi està servida. Pocs dies després s'inicien els atacs des de l'aire destinats a destruir l'aviació i l'artilleria gaddafistes. Des d'aquell moment, l'ajut de l'OTAN serà decisiu tant perquè els rebels aconsegueixin, primer, estabilitzar la situació en els camps de batalla com, sobretot, perquè a partir de l'agost llancin una ofensiva que els dugui a controlar la major part del país, inclosa la seva capital, Trípoli.

15 d'octubre del 2011 . Ha passat poc més de mig any des d'aquells darrers atacs gaddafistes sobre Bengasi que van provocar la intervenció de les potències occidentals -deien- amb l'objectiu de preservar vides civils. Avui, al contrari, és la ciutat de Sirte la que es troba en una situació extrema, assetjada des de fa setmanes per les tropes rebels i sotmesa tant als imprecisos atacs d'aquests com als procedents dels avions de l'OTAN. Uns i altres castiguen sense pietat els barris de la ciutat encara sota control gaddafista i, de retruc, una població que es troba atrapada en una ratonera de la qual els és molt difícil escapar. I no només per la intensitat dels combats, sinó també pel no compliment de les treves humanitàries anunciades pels homes del Consell Nacional de Transició (CNT).

El paper de L'OTAN . Quin hauria d'haver estat el paper del Consell de Seguretat de l'ONU i dels avions de l'OTAN davant del setge de Sirte, si la resolució aprovada el 17 de març hagués tingut l'objectiu veritable de salvar vides civils? Cap altre que ordenar als caps militars del CNT el cessament immediat dels atacs, tal com es va fer amb les forces gaddafistes que fa mig any s'aproximaven cap a Bengasi. En cas d'incompliment, l'alternativa hauria d'haver estat que els avions de l'OTAN eliminessin sense excuses l'artilleria de les forces rebels, per protegir la població de Sirte. I que ho fessin amb les mateixes garanties amb què abans es va fer amb la de Bengasi, Misurata o les altres ciutats líbies que havien estat bombardejades per l'exèrcit de Gaddafi amb projectils de fragmentació, per cert, venuts als anys 80 per l'empresa aragonesa Instalaza amb el beneplàcit del govern presidit per Felipe González.

Protegir els civils . L'actuació de l'OTAN a Líbia -el principal productor de petroli d'Àfrica- ha sobrepassat, i molt, els límits previstos en la resolució 1973 de l'ONU, la qual fa de la protecció dels civils "i de les zones poblades per civils" el seu principal objectiu. Lluny d'això, l'Aliança Atlàntica ha esdevingut la força aèria d'unes milícies rebels que, a mesura que han avançat pel territori, han rivalitzat en brutalitat amb els seus enemics gaddafistes. Això sí, amb el favor inestimable de les potències occidentals i dels seus grans altaveus mediàtics. Els mateixos que denunciaven a crits la brutalitat contra els habitants de Bengasi i que ara ens venen com un mal menor la pluja de bombes que cau sobre els de Sirte o Beni Ualid. Bombes amigues per "protegir" la població civil d'aquelles ciutats contra les maldats d'un règim, el gaddafista, que els seus mateixos mitjans fa setmanes que diuen que ja no existeix. Ai, la hipocresia!

stats