L’OBSERVADORA

Lideratges i factures

La còlera contra la globalització, amb els seus components de liberalisme, immigració, canvis tecnològics, viralització i mentides, ha acabat amb el lideratge polític mundial de tan sols fa uns mesos. Quan vota la còlera les conseqüències són imprevisibles i s’oblida la possibilitat que tot és susceptible d’empitjorar malgrat que es visqui la sensació que hi ha poc a perdre. El vot de càstig i el replegament, la mirada cap a l’interior, han estat clau en els referèndums pel Brexit i la reforma constitucional italiana, i en l’elecció a la presidència dels Estats Units, i ho poden ser a França i Alemanya durant l’any vinent.

Obama abandonarà la Casa Blanca sense haver complert el somni d’aquells que el van portar a la presidència votant per primera vegada, incorporant-se a un somni de canvi, sortida de la crisi, final de les guerres en curs, tancament de Guantánamo i l’ideal de la igualtat racial. Obama ha tret el país de la recessió i ha portat l’atur al 5%, ha estès el sistema de salut, ha reduït l’acció militar, però les desigualtats i els estils de vida enfrontats entre la Nord-amèrica treballadora i militar de valors tradicionals i la de l’economia oberta i la globalització són irreconciliables.

França i Itàlia

Aquesta setmana també ha canviat l’escenari a França i Itàlia. El fins ara primer ministre, Manuel Valls, optarà a les primàries socialistes i intentarà plantar cara al candidat de la dreta François Fillon i previsiblement a Marine Le Pen, que pesca còmodament entre els antics votants d’esquerra amb l’argument de la “prioritat nacional”, que tant s’assembla a “l’Amèrica primer” de Trump.

Valls és un seguidor de Michel Rocard, el primer ministre de Mitterrand que va portar-lo de les nacionalitzacions i dels acords amb el partit comunista a la socialdemocràcia. L’home que als anys vuitanta deia que “França no pot acollir tota la misèria del món” i procurava no deixar-se endur pel tancament i la insolidaritat contraris als valors de la República ni per l’unicornisme de les portes obertes sense límit, que no garanteixen la integració ni el progrés dels nous ciutadans. La peculiaritat francesa és que els candidats van en la direcció contrària a revertir l’austeritat, el discurs que domina als veïns europeus del sud.

A França el sector públic consumeix el 57% del PIB, per damunt de Suècia, i el seu manteniment és incert. Hollande no ha estat capaç de liderar una alternativa i va perdre el pols el primer dia amb la cancellera Merkel. Des del liberalisme matisat o radical els francesos encararan el 2017 les eleccions presidencials. Excepte si Valls perd la lluita interna entre les dues ànimes del Partit Socialista, més o menys la mateixa batalla que viu el PSOE i, en certa manera, Podem.

A Itàlia s’ha votat contra les reformes exprés, però també contra l’estil d’imposar-les, que ha provocat una unanimitat insòlita contra Renzi. A Europa assistim a una revolta caòtica que sorgeix de la protesta i la negació i en què els cants de sirena es transformen en creïbles.

A Espanya el malestar social és evident. Segons el CIS, la situació política i econòmica és qualificada de dolenta o molt dolenta pel 74% i el 63% de la població. Les dades de creixement econòmic, que són superiors al 3%, no es reflecteixen en les expectatives i una àmplia majoria creu que la situació és pitjor que fa un any.

A Catalunya el descontentament està canalitzat cap al procés d’independència, que no és només, ni tan sols majoritàriament, per motius econòmics. El govern espanyol sembla ignorar-ho i considera que el diàleg es pot “imposar”, en paraules del ministre de l’Interior. Repetint el mantra del diàleg, però sense contingut, el compte enrere per a la convocatòria del referèndum va descomptant el temps. El govern espanyol ha desplegat la diplomàcia del despachín a la Delegació del govern i Sáenz de Santamaría es reuneix amb periodistes, empresaris i l’oposició parlamentària. El govern espanyol no ha ofert una negociació seriosa, que només seria possible passant per la bilateralitat i el referèndum. El govern català està tensionat entre els interessos partidistes i el projecte conjunt. Mentre ERC apareix cohesionada i immòbil a l’espera dels esdeveniments, al Partit Demòcrata Europeu els lideratges es neutralitzen. La incomoditat del partit amb la dependència dels 10 vots de la CUP per governar contrasta amb les cadenes de confiança del president Puigdemont, que s’ha conjurat a portar el país a la consulta.

El futur del procés

El procés es manté amb el rumb del referèndum mentre l’Estat escenifica una negociació que no té substància, però crea un ambient propici als seus interessos. Els partits es miren de reüll per quan es convoquin eleccions i admeten, però només en privat, que potser seria millor no tenir pressupostos per no passar pel desgast de la negociació i no sotmetre’s a una nova prova de resistència. Només les urnes acabaran decidint. Si s’ha de construir la majoria no és moment d’evitar el debat i assenyalar sospitosos de desafecció sinó de presentar projectes capaços de merèixer la confiança que un país millor és possible.