L’independentisme manté l’hegemonia

El referèndum en forma d’eleccions d’aquest 21-D, o les noves eleccions plebiscitàries, va donar ahir un resultat nítid, amb dos titulars clars. El primer i més rellevant: amb la participació més alta de la història, per sobre del 80%, l’independentisme es va tornar a imposar, revalidant la majoria absoluta però sense arribar tampoc al 50% dels vots. El segon: l’unionisme va aconseguir mobilitzar com mai els seus votants, amb Ciutadans com a ariet, partit que va assolir la primera posició en vots i escons al Parlament, un èxit, però, que no posa en qüestió la sòlida hegemonia independentista. Enmig dels dos blocs, debilitats, se situen els comuns.

Els resultats de l’independentisme són més que remarcables, sobretot si es té en compte el duríssim context de la campanya. Però el mèrit no té a veure només amb les condicions tan excepcionals dels últims mesos, amb l’anomalia absoluta dels seus principals líders a la presó o a l’exili, sinó també amb el fet que l’altíssima participació li confereix una legitimitat extraordinària. La distribució del vot en el si del bloc independentista l’encapçala per poc la formació creada per Puigdemont, seguit de molt a prop per ERC, inicialment favorita, i amb la CUP en reculada. L’heterogeneïtat ideològica segueix sent la seva força a l’hora de sumar simpaties i, en canvi, la seva debilitat quan es tracta de governar i de pactar fulls de ruta cap a l’estat propi. No serà fàcil, novament, gestionar la victòria. Així doncs, sense renunciar a cap horitzó, caldrà assumir les lliçons dels últims temps amb pragmatisme i posar al davant l’objectiu compartit de recuperar les institucions d’autogovern i l’alliberament dels presos. I caldrà acceptar, també, la necessitat de governar per incrementar el suport ciutadà a la independència.

Perquè la realitat dels resultats d’aquest 21-D és que l’unionisme, tot i quedar curt respecte a les expectatives creades, ha assolit uns resultats importants, amb una primera posició per a Cs, que com a partit guanya les eleccions -per primer cop una formació que no pertany a la tradició catalanista queda primera- afavorit per la divisió i la igualtat entre JxCat i ERC a l’altre bloc. Sens dubte, Cs ha rebut vot útil unionista a costa del PP, que s’enfonsa, un càstig realment sever per al president espanyol, Mariano Rajoy. Davant la incapacitat de bastir una alternativa política a l’independentisme, el govern espanyol té ara la responsabilitat d’acceptar també els resultats catalans i d’entendre que cal dialogar políticament, que no es pot ignorar una majoria democràtica independentista persistent, que no es poden combatre les urnes des del braç judicial. És l’hora del diàleg i la política, és l’hora de girar full a les imposicions via 155, una via derrotada pels vots. Una lliçó que també haurien de fer seva l’altre gran partit espanyol, els socialistes, que a Catalunya no han fet el salt endavant que preveien. A tots toca una profunda reflexió.