L'informe 'Iron Mountain'
La història de l'informe anomenat Iron Mountain és fascinant. Es tracta, molt probablement, d'una falsificació perpetrada l'any 1966 o 1967 per un o diversos autors que jugaven a fer prospectiva-ficció en plena Guerra Freda. Hi ha diverses persones i personatges que se n'han atribuït a posteriori l'autoria, tot i que ningú no ha pogut aportar encara cap prova convincent que ho demostri. De fet, encara hi ha qui sosté que l'informe és verídic, i que fou encarregat per l'administració nord-americana l'any 1963 a un grup d'experts. Sigui com sigui, el paper existeix des de fa 46 anys: no és cap brometa viral d'aquestes que corren per internet ni cap altra cosa semblant. Es diu Report from Iron Mountain: on the possibility and desirability of peace , i planteja una hipòtesi que, en aquell moment, resultava perfectament plausible: una situació postbèl·lica que comportés el desmantellament de la indústria armamentística nuclear.
Quines conseqüències tindria per a l'economia mundial, i per als Estats Units en concret, el final de la política de blocs? Previsiblement, segons els autors de l'informe, suposaria un canvi tan brusc i profund que hauria de ser equilibrat amb mesures correctives de gran abast. No es tractava només de la indústria bèl·lica, sinó també de les conseqüències culturals i fins i tot psicològiques d'una realitat que ja no estaria fortament polaritzada en termes de bons i dolents i que, per tant, seria molt més indòcil a l'hora d'assumir i d'acatar determinades mesures governamentals. L'amenaça atòmica permetia una còmoda governabilitat, en la mesura que esgrimia constantment la possibilitat d'una destrucció massiva. Què passaria quan aquesta possibilitat no hi fos?
Tant si és autèntic com fals -i jo m'inclino més per aquesta segona opció-, l'informe Iron Mountain fou redactat fa gairebé mig segle, i això li atorga un valor històric excepcional. El més al·lucinant del cas, però, és que gairebé totes les prescripcions de l'informe s'han acabat produint, cosa que per als que creuen en conspiracions i altres coses estranyes deu resultar molt excitant. Jo penso que, senzillament, els que van confegir aquesta gegantina broma tenien, a més de sentit de l'humor, unes capacitats prospectives inaudites, un olfacte finíssim. Entre altres coses, l'informe proposava unes quantes mesures per aglutinar la voluntat de la gent, de manera que fessin costat a un enemic comú, per descomptat imaginari. Ara bé: qui o què podia ser aquest enemic en una situació més distesa? No podien ser els russos, ni els xinesos, ni ningú en concret. Només hi havia una possibilitat: que ens amenacessin a tots plegats. Per això es recomanava fomentar les truculentes historietes dels ovnis i de les possibles invasions extraterrestres. En segon lloc, en el cas dels Estats Units es proposava un objectiu difús però atractiu que permetés grans pujades d'impostos no contestades socialment: la conquesta de l'espai era la solució ideal.
Hi havia, finalment, una cosa que per força també ens afectava a tots: el medi ambient i, de manera molt especial, la interpretació dels cicles naturals del clima en clau catastrofista. Ni tan sols calia mentir: triant unes dades i ometent-ne unes altres n'hi havia prou. L'origen humà del canvi climàtic, és a dir, la impugnació més gran de les últimes dècades contra el sistema va sorgir tot just... del cor mateix del sistema, concretament de l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore.
Per què els explico aquesta estranya història enmig de fets tan greus com l'incendi que ha devastat l'Alt Empordà, les batzegades diàries de la prima de risc i l'agonia de l'euro? Molt senzill: perquè en circumstàncies tan absolutament insòlites com les que vivim la temptació de les teories de la conspiració és molt gran. Cada dia hom pot sentir a dir que la crisi és, en realitat, una fosca conxorxa per abolir l'estat del benestar, etc. A còpia de ser repetida en contextos molt diversos, incloent-hi els acadèmics, aquesta gegantina teoria conspiratòria va agafant forma i, d'alguna manera, malgrat la magnitud inaudita de l'acusació, s'acaba acceptant com una veritat autoevident que no requereix proves. Curiosament, l'any 1966 l'informe Iron Mountain no deia res del pedregar pel qual passem, però sí que es referia de manera literal i explícita a la necessitat de fomentar idees catastrofistes sobre el medi ambient per tenir anestesiada la població. Ja veuen que les teories conspiratòries les carrega, sense excepcions, el diable. Val més no jugar-hi.
