L’OBSERVADORA

Línies paral·leles

"Cadascú des del seu lloc i en la seva responsabilitat sabrà com pot servir millor el país. Des de l’ARA ho farem garantint la llibertat d’expressió i la informació veraç i l’opinió lliure"

Línies paral·leles / Mari Fouz / MARI FOUZ

El referèndum està convocat amb la legalitat catalana i ha sigut il·legalitzat immediatament amb la llei de l’Estat. El xoc de legitimitats ja ha tingut lloc. La força de l’Estat amenaça amb la presó i la ruïna el president de la Generalitat, la presidenta del Parlament, la mesa i el Govern en ple i amb inhabilitacions a centenars d’alts càrrecs i alcaldes. Delicte? Convocar els ciutadans a les urnes l’1 d’octubre.

Fa setmanes que algunes empreses proveïdores del Govern reben visites intimidatòries i les indicacions arriben també als despatxos d’advocats. La voluntat és que qualsevol empresa tingui clar que amb una bufada se la pot esborrar del mapa. Que la Guàrdia Civil pot arribar en qualsevol moment a les portes o hi pot desembarcar Hisenda, que, sempre diligent, trobarà alguna cosa.

Les amenaces provoquen converses que recorden altres temps molt freds. Deia Oscar Wilde en una de les seves esmolades sentències que ser paranoic no volia dir que no el perseguissin, i els principals actors intenten no posar les coses fàcils als que pretenen enfonsar-los. Fa mesos que hi ha reunions sense mòbils, caixes especials per guardar els aparells i evitar que gravin les converses si s’han aconseguit intervenir, sistemes per evitar escoltes des de l’exterior dels edificis. Fa mesos que hi ha reunions on s’arriba en cotxe sense saber el destí i moltes persones són conscients que se la juguen de valent. Elles i les seves famílies. Però també hi ha una determinació que no flaqueja, malgrat que l’escenari o el recorregut no és òptim i fins i tot resulta desagradable a alguns dels seus protagonistes. Una majoria de catalans continuarà donant suport i mantenint-se lleial al govern de la Generalitat.

Amb la convocatòria del referèndum l’Estat ha passat de l’amenaça al càstig. El xoc de trens ja s’ha produït. Sap que és més poderós que el que considera uns quants polítics romàntics d’un petit Parlament perifèric, però menysté la capacitat de lluita i resistència de Catalunya. La majoria de catalans vol votar i ho acabarà fent. Ara o d’aquí un temps, però la independència arribarà perquè Espanya no té projecte i la seva naturalesa és la del menysteniment de la diversitat, la del rancio abolengo.

Desproporcionalitat

El govern del PP sap que la batalla es juga a l’exterior i pertànyer a la Unió Europea actua com un factor moderador de la seva naturalesa sorda i monolítica. Parla de proporcionalitat i no desvela l’estratègia abans de l’11 de setembre per evitar una reacció ciutadana. Però la naturalesa és la naturalesa i no es pot descartar cap de les mesures coercitives per fer callar els que volen expressar-se.

Catalunya ha guanyat suport internacional quan ha sabut mostrar el seu civisme, la seva intel·ligència pràctica i la seva perseverança. Els últims cinc anys ha perdut la simpatia de la premsa internacional quan s’ha precipitat o ha tirat pel dret i l’ha guanyada quan ha posat de manifest el seu civisme massiu i la parcialitat de les decisions econòmiques o d’infraestructures de Madrid per beneficiar una capital que actua com un forat negre absorbint recursos.

El paper del govern català ha arribat gairebé al límit i ara el relleu el prendran els ciutadans. La força no és opció per a ningú.

És el moment de les responsabilitats i també de saber quin és el paper de cadascú. De no abdicar, però també de no posar fàcil la feina als que ens voldrien callats i submisos. Ningú no sap què passarà les properes setmanes ni fins on arribarà el govern espanyol, atiat pels que desitjarien esborrar una qüestió política fonamental del mapa d’Espanya. Però ni el català es parla per una qüestió de molesta obstinació ni la consciència de nació desapareixeria posant tota una generació de polítics a la presó. Espanya s’enfronta a una crisi institucional majúscula i ho fa sense fer política. El govern Rajoy té molts instruments coercitius a l’abast, però té tota la responsabilitat de no haver fet una anàlisi lúcida de la realitat a Catalunya, d’haver combatut un Estatut que era un últim gest per resoldre la convivència de les diferents nacions, de no haver tingut coratge de reformar un sistema de finançament injust que frena un motor econòmic inqüestionable. La falta de coratge de Rajoy hauria de tenir conseqüències en una Espanya que està acceptant una democràcia tan dèbil.

Només els ciutadans tindran la capacitat de continuar donant dignitat als pròxims passos. Cadascú des del seu lloc i en la seva responsabilitat sabrà com pot servir millor el país. Des de l’ARA ho farem garantint la llibertat d’expressió i la informació veraç i l’opinió lliure. L’única capçalera útil és aquella que continua informant veraçment i publicant les opinions més diverses. Informacions i opinions que alguns preferierien fer callar. No els ho posarem fàcil.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT