15/04/2013

L'insult normal

2 min

L'esport professional d'elit és, a tot el món, el gran aparador de les tensions socials i polítiques contemporànies, perquè la seva inigualable penetració permet col·locar una tendència que s'està obrint pas al centre de la conversa i la converteix en la nova normalitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Als Estats Units fa dies que corre que una de les estrelles d'una de les quatre grans lligues descobrirà ben aviat la seva homosexualitat i, seguint el seu anunci, s'obriran unes quantes portes d'armaris de les quals sortiran més col·legues, emparats en el grup. Les quatre lligues es preparen per a la reacció dels aficionats i han començat a instruir els clubs, que hauran d'acabar amb bromes com la kiss cam , que consisteix a enfocar dos homes a la graderia perquè tot l'estadi rigui quan els veu al marcador, encerclats per un cor i convidats a fer-se un petó.

A Europa, la Champions ensenya cada jornada el valor del respect , sobretot del respecte als colors de la pell, com a resposta al racisme que brota aquí i allà com un divertiment banal i recurrent als estadis.

A Espanya encara no hem sentit ningú demanar respecte per Catalunya als recintes esportius, el nom de la qual és insultat sense manies, com ahir a la Romareda en el partit contra el Barça. Perquè això, per desgràcia és normal. Repeteixo: és normal que s'insulti Catalunya. Ningú no hi té res a dir? Ni aquí ni allà? Estaria bé que les federacions catalanes, juntament amb tots els equips que juguen en competicions espanyoles, cridessin l'atenció sobre aquest comportament a les respectives federacions, i proposessin i/o exigissin sancions, o elevessin l'agressió a l'homòloga federació internacional. Que val més no remenar-ho? La defensa de la dignitat mai no és un exercici còmode.

És veritat que els camps espanyols no han deixat de ser mai un reflex d'allò que anomenem tensions territorials i els veterans podrien explicar mil batalletes anticatalanes, i també és cert que alguns episodis han estat en sentit contrari, com les dues sonores xiulades que es va endur l'himne espanyol de part d'aficionats bascos i catalans a les finals de Copa del Barça a València el 2009 i a Madrid el 2012. Però, deixant de banda el nombre i la gravetat dels casos, gairebé sempre, per no dir sempre, el crit parapolític al Camp Nou (per parlar de la caixa de ressonància esportiva catalana més gran i més activa) ha estat afirmatiu i lliure d'insults.

Si els estadis són un reflex del debat contemporani, no és estranya aquesta animadversió contra el nostre país, perquè la nova normalitat a la política espanyola i alguns mitjans de referència és respondre a les aspiracions democràtiques de la majoria dels catalans no amb l'acceptació del debat sinó amb la desqualificació.

Mentre el món camina clarament cap a més diversitat i llibertat, Espanya ignora fins i tot la seva pròpia Constitució. Per exemple allà on hi diu que les altres llengües seran objecte d'especial respecte i protecció. Per raons llargament sabudes, en comptes d'especial atenció hi dedica especial agressió. I això passa de la política als estadis.

stats