Linxar els ‘menes’

Els atacs contra centres d’emergència de menors no acompanyats ( menes ) s’han d’entendre com a intents de linxament d’aquests joves per part de feixistes. A Canet es va tractar d’un sol individu armat amb un matxet, a Castelldefels ja es tractava d’un grup, al Masnou, dijous passat, va ser un grup més nombrós i organitzat. En qualsevol dels casos, el propòsit dels atacants no és només espantar els joves, sinó linxar-los. Negaran davant la policia i la justícia que sigui així, però aquest és el seu objectiu i el duran a terme per poc que en tinguin l’oportunitat. Òbviament, en la mesura que els grups siguin més forts en quantitat i en organització, la possibilitat que arribin a fer-ho serà més alta. És un apunt només per subratllar que aquest tipus de violència s’ha d’extirpar d’arrel i amb tota la contundència que permeti la llei.

L’extrema dreta és perillosa quan entra a les institucions i als Parlaments, però encara ho és més al carrer, quan es propaga entre la ciutadania. Aquí tenim almenys la fortuna que s’hagi fragmentat en tres partits polítics, dels quals un -Vox, el que defensa la ideologia ultra de manera més oberta i indissimulada- té una nul·la experiència en la vida institucional i política, cosa que du els seus dirigents a protagonitzar constantment episodis grotescos que impedeixen la unitat de les tres forces. També hi ajuden els descarrilaments d’Albert Rivera, que respon a la crisi interna de Ciutadans amb la fase més il·luminada del seu lideratge, que el du a rebutjar lleis com la dels abusos policials perquè, segons ell, el que cal és honorar els herois d’Espanya i coses per l’estil. Ara com ara, estan lluny de protagonitzar un assalt al poder com el que va semblar que es podia produir després de les eleccions andaluses del desembre. Però no es pot abaixar la guàrdia: si Vox aprèn a fer política, i si apareixen nous lideratges (el de Rivera és cada dia més feble i el de Casado al PP ja és fantasmagòric), les extremes dretes espanyoles podrien començar a treballar en la seva contraofensiva.

Al carrer, com dèiem, són encara més perillosos. Els menes, per la seva marginalitat respecte del sistema i per la seva vulnerabilitat, són víctimes propiciatòries de la por, l’odi i la violència. Un linxament aconsegueix molts més seguidors, i amb molta més facilitat, del que sovint ens volem pensar: les reaccions de l’alcaldessa i d’una part de la ciutadania de Rubí contra l’obertura d’un d’aquests centres en aquella ciutat són exemples de l’ambient en què salta la guspira que encén el foc. Per això cal insistir en la necessitat de tallar aquests brots ben arran. El sofista de torn podria dir: “Si demanes mà dura per a uns has d’acceptar que n’hi hagi per a uns altres, això és la democràcia”. En absolut: la democràcia és defensar-la d’aquells que l’odien, la manipulen o la tergiversen, i en això fem tard. Evidentment, la lentitud, i sovint la inacció, de la justícia davant de la malaltia social de la ultradreta és una part fonamental del problema.

Més continguts de