Segona carta des de Londres

Aquest procés de separació de la UE no impedirà que els britànics continuïn sent europeus

/ / GETTY
LISA APPIGNANESI
LISA APPIGNANESI Escriptora i Presidenta del Consell de la Royal Society of Literature

Durant unes quantes setmanes després de les eleccions, el temps a la Gran Bretanya va mantenir la calma pròpia de l'esgotament. Buscàvem algun esclat de llum, un narcís primerenc, senyals que la sortida de la UE seria amigable. Els humans necessitem optimisme. Segur que ara Boris Johnson no actuaria com un little Englander (xovinista anglès), sinó com el polític liberal i inclusiu que coneixíem de la seva època com a alcalde de Londres, oi? Segur que no hi hauria entrebancs en la competició pel lideratge laborista i de seguida recuperaríem una oposició plena d’energia, oi? Per desgràcia, el mal temps ha tornat massa aviat a aquestes illes tan castigades, acompanyat de vents tempestuosos i branques arrencades.

La sortida de la UE –que el novel·lista Ian McEwan ha definit com “l'ambició més inútil i masoquista imaginada mai en la història d'aquestes illes”– no ha sigut gens amable. S’ha prestat poca atenció a la majoria de gent que va votar en contra d’abandonar Europa, els vots de la qual, però, no es van traduir en una majoria parlamentària. Ho hem viscut com un moment de gran tristesa, per no parlar de la preocupació davant d’un futur sense nord i que només mira cap al passat. La presidenta de la Comissió va ser capaç de citar George Eliot però, en canvi, no va rebre com a resposta cap cita de Cervantes, Leopardi, Flaubert o Thomas Man per part del nostre primer ministre, format a Eton, de qui esperàvem, si més no, una mica de grec o llatí.

Actualment al Regne Unit potser només la premsa pot alçar la veu per qüestionar la política del govern

Les negociacions sobre les condicions del divorci van començar amb el rebuig obstinat de Johnson a respectar les normatives de la UE i la insistència que ja faríem les nostres. El seu to, semblant al de Trump, a més de satisfer les bases nacionalistes i gent com Farage, li permet culpar la UE, en última instància, de qualsevol fracàs del seu govern en l’àmbit econòmic i en les mesures per posar fi a l’austeritat.

La decisió sobre Huawei ha creat confusió. Malgrat l'oposició suscitada fins i tot entre les seves pròpies files, el govern ha optat per acceptar una inversió limitada de l'empresa xinesa dedicada al desplegament del 5G. Això concorda amb els consells de la UE més que no pas amb el veto total exigit per Trump, sovint qualificat de principal soci en un futur acord comercial, que serà ràpid i fluid.

Aleshores Johnson, en un moment estil Trump, va atacar frontalment la premsa. Va anunciar que seleccionaria els periodistes a qui es permetria assistir a les rodes de premsa i que vetaria els que considerava hostils. Els crits d’incredulitat, fins i tot dels diaris lleials als conservadors que van donar suport al Brexit, es van sentir per tot els país. (El 80% de la premsa britànica pertany al sector privat, en gran part conservador.) El Daily Mail, bastió dels brexiteers de l'Anglaterra profunda, va afirmar que una selecció d’aquesta mena era una burla a la llibertat de premsa: un gran invent britànic!

No és difícil adonar-se que aquesta política de seleccionar periodistes ve de l’assessor més pròxim a Johnson, el sempre arrogant Dominic Cummings, que aparentment dicta la política i les tàctiques del primer ministre, i que en aquests moments té molta més influència que cap ministre. Com a Johnson o Trump, a Cummings no li agrada que es controli de prop la política governamental ni que els experts en valorin les conseqüències. Però, atesa l’enorme majoria de què disposa el govern i l’actual debilitat de l’oposició, potser només la premsa pot alçar la veu per qüestionar la política de l'executiu.

Malgrat tot, estem convençuts que les nostres històries i imaginacions estan indissolublement lligades amb les del continent

Johnson, que al cap i a la fi no fa tants anys que era periodista, s’ha fet enrere, com si en realitat mai hagués volgut dir que només els periodistes seleccionats estarien autoritzats a assistir a les rodes de premsa. Tenint en compte que últimament han fracassat molts dels suposats grans plans de Cummings, pot molt ben ser que l’home que va dissenyar la campanya a favor del Brexit, l’home que creu en la “destrucció creativa”, acabi aviat desseleccionat.

De tota manera, això no resol el problema del futur de la nostra gran corporació pública, la BBC, que en un moment o altre tots els partits polítics detesten pel que consideren tendenciositat. La BBC intenta informar amb imparcialitat. Però està en el punt de mira, no només per la seva actuació, sinó també per la llicència amb què es finança, una quota que ha de pagar tothom que tingui televisió o ràdio si no vol incórrer en un delicte (Johnson ha amenaçat amb despenalitzar-ne l’impagament). Una Gran Bretanya sense BBC seria més pobra i es convertiria en una illa encara més petita a la mercè del seu gran competidor en llengua anglesa, els Estats Units.

Ningú sap què passarà en una Irlanda del Nord dividida si els irlandesos del sud acaben tenint un govern liderat pel Sinn Fein, o si el Partit Nacional Escocès insisteix en la convocatòria d’un referèndum sobre la independència, però poca cosa hi podrà fer una Anglaterra nacionalista separada dels seus amics més pròxims per barreres duaneres.

Mentrestant, en les arts, la literatura i les universitats regna la preocupació per la pèrdua d’unes relacions fins ara senzilles i sense visats amb la resta d’Europa, pel destí dels europeus que viuen aquí i per la fi del programa Erasmus i de molts altres projectes conjunts i intercanvis a llarg termini. Sí, fa mal temps.

Tot i així, com que amb el continent hi compartim, com a mínim en part, el bon o el mal temps, molts de nosaltres estem convençuts que les nostres històries i imaginacions hi estan indissolublement lligades. Aquest procés de separació de la UE no impedirà que els britànics continuïn sent europeus. Potser hi ha boira al canal de la Mànega, però el continent –al contrari del que diu l’antic acudit– no està aïllat.

Per saber-ne més

Carta des de Londres