Carta a Kilian Jornet: 'L'isard'
Sabíem que eres el millor atleta de muntanya del món. Però el 2012 t'has consagrat com a referent ètic per a molta gent que mai ha trepitjat un cim. No conec cap altre exemple d'una coherència tan completa entre els valors que una persona predica i la vida senzilla que porta.
Fas coses increïbles com córrer quatre maratons seguides, una darrere l'altra, per alta muntanya. 36 hores d'esforç continuat, sense parar ni tan sols per dormir. Però les teves gestes sobrehumanes no ens parlen d'esport extrem, sinó de valors que avui en dia cotitzen molt alt: l'esforç, el risc o l'austeritat. Per això, fent bestieses que aparentment estan tan lluny de tots nosaltres, t'acabem sentint tan a prop.
Un dia et vaig demanar quin animal t'agradaria ser. Em vas dir que un isard, aquesta mena de cabres salvatges, lleugeres i solitàries, que viuen a l'alta muntanya. La teva mare, que era al costat, et va explicar una cosa que no sabies: abans d'acabar-se decidint pel nom de Kilian, et volien posar Isard. Hauria sonat bé Isard Jornet. El nen que fins als 13 anys va viure en un refugi de la Cerdanya, a 2.000 metres d'alçada. El nen que corria despullat per la muntanya, amb la seva germana Naila. El que havent sopat, i en plena foscor, havia de trobar el camí per tornar al refugi.
Aquell isard de nen -ara ja amb 25 anys- va estrenar pel·lícula aquest dilluns al Palau de la Música Catalana. L'assistència de públic -a 15 euros l'entrada- va triplicar l'aforament previst. Es van haver de programar tres sessions, a les 7, a les 10 i a les 12 de la nit. Fixa't com han passat els anys i el tema continua sent el mateix de quan vivies al refugi: trobar el teu propi camí. No resignar-te a seguir les línies ja marcades i per on transitem la majoria de nosaltres. L'esport extrem és, en el teu cas, una actitud cívica. Córrer fins a l'esgotament sembla la teva manera de fer política. La forma de protestar contra un món que no t'agrada com funciona.
La pel·lícula és un homenatge a Stephane Brosse, l'amic que es va morir mentre aquest 2012 travessava el Montblanc amb tu. Es titula A fine line . Una línia fina. Finíssima. La que separa la felicitat del dolor. La que separava els peus de l'Stephane dels teus quan es va ensorrar aquella cornisa. M'esgarrifa i m'admira, Kilian, que hagis triat explorar el risc com a via per ser feliç.
Fa uns dies vas aparèixer a la portada del diari esportiu francès L'Équipe , coronat com a Campió de Campions. No m'estranyaria que els col·legues d'El Periódico també et proposessin com a candidat a Català de l'Any 2012. Ningú podria discutir els teus mèrits.
