Llei

Aristòtil la va definir com un comú consentiment ciutadà i a Roma tenien clar que s'ha d'entomar per molt que no agradi: " Dura lex, sed lex ". Però aquí la veiem des d'un cinisme mediterrani que proclama "Feta la llei, feta la trampa".

Tenim polítics que hi són molt aficionats. No paren de discutir-ne però, un cop aprovada, deixen que s'espavili soleta: com si posant-la en negre sobre blanc ja se'ls hagués acabat la feina. I potser per això no tenim cap verb que vulgui dir fer-la respectar com l'anglès té to enforce .

En farien menys si tinguessin clar que l'han d'acompanyar amb un pressupost que garanteixi que ningú se la salta impunement. Ignorant-ne una minem la legitimitat de totes les altres. Potser val més tenir només les que ens veiem amb cor de defensar.

La pitjor herència dels dictadors és que ens arriben a fer creure que sancionar qui la infringeix és propi de gent de dretes. Hem de desterrar per sempre aquest progressisme narcisista de Maig Francès i copsar d'una vegada que del seu prestigi en depèn la nostra cohesió.

És necessària perquè és fals que la natura ens faci bons. On no n'hi ha, hi ha la del més fort. La seva absència és barbàrie, però la seva presència pot ser cruel i arbitrària. Només ens civilitza si es fa entre tots.

Al final, la diferència entre l'Europa que s'enfonsa i la que rescata, és que allà la senten seva i vetllen activament per fer-la complir.