Llibertat a vint sota zero
THE NEW YORK TIMESObservar el despertar democràtic que té lloc en indrets com ara Egipte, Síria i Rússia vol dir viatjar amb esperança i neguit. L'esperança prové de veure una gent que ha perdut la por i que està disposada a prendre riscos enormes per afirmar no pas una ideologia particular, sinó els sentiments més humans: la set de dignitat, de justícia i del dret a decidir sobre el futur d'un mateix. Dissabte al matí jo era a Moscou just quan hi tenien lloc les manifestacions contra el primer ministre Vladímir Putin. La temperatura era de -20 ºC. La regla és senzilla: quan es reuneixen 120.000 persones per exigir democràcia i treus baf i no et sents els dits, vol dir que la cosa va de debò.
Els aliats de Putin preveien que només una petita massa de gent desafiaria el clima. S'equivocaven i això subratlla una cosa que molts descreguts encara no han entès: que aquests moviments són com els terratrèmols o els volcans. Són fenòmens totalment naturals i sorgeixen d'un lloc molt profund en l'ànima de la gent. Els seus organitzadors no s'aturen a calcular les probabilitats d'èxit abans de posar-s'hi: les manifestacions simplement succeeixen. Qui pensi que Barack Obama podia haver salvat l'expresident egipci Hosni Mubàrak està tan enganyat com qui cregui que Obama està al darrere de les manifestacions contra Putin. Només som espectadors davant una veritable marea humana.
El neguit prové de saber que, tot i que les protestes estan impulsades per profundes aspiracions de dignitat, justícia i emancipació, han de competir amb altres impulsos no pas tan nobles i amb interessos arrelats en aquestes societats.
Prenguem com a exemple el cas de Síria. No tinc cap dubte que a molts dels sirians que organitzen la revolta contra el règim d'Al-Assad -dominat pels membres de la secta alauita del xiisme, que constitueixen si fa no fa el 10% de la població del país- els empeny el desig d'una Síria lliure i pluralista. Però no em faig il·lusions: n'hi ha que són musulmans sunnites (la major part de la població del país) i que veuen la revolta com una oportunitat per acabar amb les quatre dècades d'imperi dels alauites. Ara mateix, les pors sectàries del "governar o morir" i les aspiracions democràtiques que busquen un bé per a tothom són forces difícils de discernir.
Vegem per exemple l'extracte d'un article de la corresponsal a Beirut Nada Bakri que va aparèixer dissabte a The New York Times : "Una mestra de 34 anys de secta alauita diu que la seva vida ha canviat com mai no ho hauria dit. Fa sis mesos, per no cridar l'atenció va començar a cobrir-se com ho fan les dones sunnites. El seu marit, un oficial de l'exèrcit sirià, poques vegades deixa la base i torna a casa. Diu que ella i els seus dos fills fa mesos que no el veuen. Fa poques setmanes, el propietari de la casa de lloguer on viu, sunnita, li va demanar que deixés el domicili, perquè el seu fill s'acaba de casar i s'hi vol instal·lar. «Els sunnites comencen a veure's amb força», diu la mestra. «Fa un any això era impensable». La dona ja pensa a tornar al seu poble".
Té bones raons per actuar així. Hi ha molta ràbia acumulada. La família d'Al-Assad ha dirigit Síria comportant-se com una màfia d'ençà del 1970. El clan Al-Assad ha estat de vegades un sequaç pràctic per a Israel i Occident, i també ha estat un gran agent de destrucció i desestabilització: ha mort polítics i periodistes libanesos que gosaven contrariar Síria, ha armat Hezbol·lah, ha obert una via de pas d'insurgents cap a l'Iraq, ha servit com a plataforma de llançament de les malifetes iranianes, ha assassinat la gent del país que buscava la llibertat i ha refusat sense miraments qualsevol reforma política i econòmica. Sota el dictat d'Al-Assad, Síria no té cap futur.
Però té futur sense aquest dictat? ¿Aquesta població amb diverses sectes pot regir-se democràticament, o quedarà escindida? Ningú ho sap. L'oposició siriana està dividida per raons de secta, de política, de religió, d'ubicació (al territori i a l'estranger). Cal que els donem suport, a condició que col·laborin en un pla de reformes pluralista que han de fer pels valents joves sirians que s'han enfrontat al règim al descobert. L'única possibilitat de fer que el president Baixar al-Assad hagi d'acordar una transició pacífica, en comptes de submergir-se en una guerra civil inacabable, és fer que es confronti amb una oposició unida i de veritat. Aquesta és també l'única esperança de reformar Síria.
Serà una tasca difícil. La democràcia no és possible sense ciutadans, i no hi pot haver ciutadans sense confiança: confiança en el fet que la llei tractarà tothom de la mateixa manera independentment de qui ocupi el poder, i confiança en una visió compartida de la societat que el poble vol construir.
Els Estats Units tenen aquesta mena de confiança perquè el nostre país va començar amb una idea compartida del que la gent volia. Les fronteres van arribar més tard. A la majoria dels països àrabs que desperten actualment, les fronteres van arribar abans, traçades per potències estrangeres, i ara la gent que va quedar dins intenta trobar un conjunt d'idees compartides per viure plegats i confiar els uns en els altres com a ciutadans iguals. L'Iraq és una demostració de com és de difícil tot plegat (encarà hi ha una divisió profunda entre sunnites i xiïtes), però també a l'Iraq podem veure que no és impossible.
Sovint oblidem que els Estats Units són un cas rar de societat pluralista i autogovernada. Vam elegir un president negre l'avi del qual era musulmà en uns moments de profunda crisi econòmica, i ara ens estem pensant si elegim un president mormó. A quin altre lloc del món podria passar això? No n'hi ha gaires, de llocs així, i menys al Pròxim Orient. Així i tot, és evident que allà moltes persones desitgen esdevenir ciutadans. No és tothom, però és molta gent. Si hi ha una esperança de futur estable per a aquesta regió, hi hem d'apostar.
