Lliçons del cas Xavier Domènech

Es diu que, en una societat democràtica, els governants són un reflex de la població, amb les seves virtuts i els seus defectes; que, per tant, no podem demanar-los massa, ni en el terreny de la intel·ligència, ni en el de la visió històrica, ni tant sols en el de l’honestedat. Una conclusió ben trista. Els governants haurien de ser, efectivament, una representació reduïda de la població i se’ls hauria de triar entre persones dels dos sexes, de diverses classes socials, àmbits territorials, edats o procedències diverses... Per què no tenim més pagesos al Parlament, ni cap dona obrera ha dirigit la Generalitat, per exemple? Gairebé mai no hi arriben, i això és greu, perquè difícilment ningú pensarà de manera concreta en les seves necessitats, almenys no com si les hagués viscudes. Però, de cada grup, haurien de ser triats els millors, èticament parlant, no els representants d’una mitjania.

Durant molt temps el personal polític es va reclutar entre els professionals: advocats, periodistes, professorat, metges, enginyers. Una elit intel·lectual, per dir-ho així. Era, en certa manera, una garantia tècnica; persones avesades als llenguatges codificats típics de les administracions: lleis, regles de funcionament, economia, etc. És possible que, des del punt de vista ètic, no fossin gaire diferents del conjunt de la població, però tenien una professió, un lloc al món, i no els calia la política per ser algú. Una raó per no caure en les temptacions fàcils.

A poc a poc, però, la selecció del personal polític s’ha anat modificant; diversos factors hi han contribuït. D’una banda, l’acarnissament de la lluita política arreu; no és un fenomen exclusiu de casa nostra; i, si no, pensem en què implica que personatges com Trump o Viktor Orbán, per esmentar-ne només dos de ben coneguts, arribin a governar grans països democràtics; la desesperació que ha generat el creixement de les desigualtats porta moltes persones a votar per líders antidemocràtics, que prometen el que sigui i no tenen cap escrúpol per utilitzar la mentida o la força si cal. Més encara: no tenen altre propòsit que exercir el poder, i per això no són autèntics dirigents, sinó que canvien de rumb contínuament, en funció del que sospiten que els pot ser útil.

D’altra banda, assumir un càrrec polític és cada dia més arriscat. Vol dir exposar-se a les opinions de tothom sobre la pròpia vida, haver de suportar com busquen en els racons més amagats. Per sort, ja hem superat l’etapa de mirar dins el llit, que era ben terrible, però ara la vergonya pot venir d’haver copiat un treball, d’haver deixat de consignar un ingrés a la declaració de l’IRPF o de qualsevol relliscada que s’hagi comès. I qui no s’ha equivocat, alguna vegada?

Resultat: cal tenir moltes ganes d’estar en el món polític per fer el pas; els encerts no es valoren, els errors es magnifiquen, i tot plegat esdevé massa feixuc. La dimissió de Xavier Domènech és un exemple clar d’aquesta tendència: un home culte, afable, coratjós, liquidat en pocs anys com a dirigent polític; no ha pogut resistir la pressió. És una feina de 24 hores al dia, esgotadora, si es fa honestament. Amb la renúncia de la gent més vàlida, esdevenen governants persones que no són autèntics dirigents, que hi veuen una manera d’obtenir recursos i poder. Que no dubten a comprar-se títols superiors, o el que calgui.

Evidentment no tots els governants són així, però cada vegada n’hi ha més, fent créixer el desprestigi de les institucions i la política, i propiciant, per tant, la figura dels cabdills, botxins de la democràcia. El diner dolent foragita el bo, diuen els economistes. El mateix tendeix a passar amb els governants.

Cal ser exigents amb qui governa, però ara s’està utilitzant una doble vara de mesurar. Som molt exigents en qüestions petites, lletges; ho som molt poc amb la corrupció a gran escala. Per què hem permès que persones sense escrúpols hagin utilitzat tants anys els diners públics per lucrar-se, establint tota mena de complicitats? Són f ets que haurien de tenir una sanció molt més dura que la que té qualsevol desgraciat que comet un furt o atraca un banc. La corrupció és molt més que robar, és destruir la confiança col·lectiva en els governants i en el sistema que els sustenta, ho empastifa tot, ens fa a tots sospitosos, si creiem que cada societat té els governants que es mereix.

Cal trobar una altra manera de seleccionar dirigents i governants. Llistes obertes. Incloure persones independents, conegudes per la seva feina professional, que arribin a la política aportant-hi prestigi, no tractant d’obtenir-lo. Que no s’hi quedin gaire temps; després de vuit anys en un càrrec ja s’és incapaç de tenir noves idees ni energia suficient per dur-les a terme. Que només es mantinguin en els càrrecs els dirigents autèntics, els que ens inspiren confiança i ens mostren cada dia la seva capacitat de lideratge i de sacrifici. I encara aquests, amb controls molt propers, que tenim clars exemples d’enganys notoris.

Més continguts de