“He sentit vergonya”, va dir Juncker

Catalunya és una palanca que, si es toca, fa trontollar estats amb suposats valors

“He sentit vergonya”. I la sala va callar. Desenes de periodistes omplíem aquell juliol del 2005 la sala de premsa on el president de torn del Consell de la Unió, Jean-Claude Juncker, donava per trencades les negociacions per quadrar els pressupostos europeus del període 2007-2013. El Regne Unit no va voler renunciar al famós “xec britànic” i Holanda exigia retallar aportació. Londres i l’Haia van liderar un bloqueig al qual es va afegir Espanya. Ni l’oferta dels països més pobres de renunciar a aportacions va servir de res. “He sentit vergonya”, va tronar Juncker, amb els ulls vidriosos. Europa i els seus valors havien desaparegut darrere el mercantilisme més lacerant. Va fer una pausa, i enmig d’un silenci espès hi va tornar: “He sentit vergonya”.

Juncker ha estat l’ enfant terrible d’Europa. Descarat, insolent, desvergonyit, arrogant.. Havia sentit dir a algun periodista bregat a Brussel·les que només hi havia un cap d’estat o de govern a qui tothom temia quan s’encenien els focus. I ara fa una dotzena d’anys no era ni Chirac, ni Schröder, ni Blair... Era el temperamental Juncker, primer ministre de Luxemburg i president de l’Eurogrup. Juncker tenia i té morts a l’armari; si no que li preguntin per Luxleaks. Però, de tant en tant, l’esperit d’aquella Europa que van somiar Schuman i Monnet sembla parlar a través d’aquest charmant luxemburguès.

“El Parlament Europeu no és seriós!”Fa tres mesos, el primer ministre maltès, Joseph Muscat, va fer balanç de la presidència rotatòria maltesa del Consell de la Unió davant l’hemicicle gairebé buit del Parlament Europeu. Només una trentena dels 751 escons estaven ocupats.

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, hi tenia una intervenció protocol·lària. Protocol·lària? L’impertinent Juncker va sortir a escena amb els guants de boxa: “Sou ridículs! El Parlament és ridícul!” “Si en lloc de parlar el primer ministre de Malta ho hagués fet Macron o Merkel, la sala estaria plena”. “El Parlament no és seriós”.

No hem sentit cap paraula del president de la Comissió sobre els valors que les urnes havien de revifar a Luxemburg el 2005 i a Catalunya el 2017

Juncker reclamava -i ho va explicitar- el respecte als països petits. Malta -400.000 habitants-és el país més petit i menys poblat de la UE. Però és Europa. I els maltesos mereixen la consideració de les seves institucions.

“Ah, els catalans!” Això ens solia dir el veterà polític luxemburguès ja fa molt de temps. El juny del 2005, el petit Gran Ducat votava en referèndum una Constitució Europea que era ja morta, després de les rebolcades a França i Holanda.

No recordo si Juncker es va avançar o nosaltres ens vam retardar, però quan els corresponsals de la ràdio i la tele pública catalanes vam arribar, el primer ministre ja havia parlat amb la premsa i marxava amb un minúscul seguici. El vam perseguir corrent i cridant. Tant, que els escortes es van neguitejar. “Mr. Juncker, sisplau, una pregunta per a la ràdio i la TV públiques de Catalunya”. El veterà polític, amb aquell captivador somriure de trapella i els ulls mig clucs pel sol, es va girar: “Ah, els catalans! Sempre a tot arreu i sempre preparats, eh?” Ens va dedicar uns minuts, va parlar dels valors que les urnes havien de revifar, i no es va oblidar de recordar l’europeisme de Catalunya.

Catalunya, país petit... Ara torna a parlar de Catalunya. Fa un parell de dies, a la Universitat de Luxemburg: “No m’agradaria tenir una UE amb 98 estats. Ja és complicat amb 28, no serà fàcil amb 27, però 98... Això és impossible”. Res més. Cap reflexió sobre la legalitat, la legitimitat, la democràcia, la llei, la gent, els pobles, els estats, la Constitució, la violència institucional, la repressió, la diferència... Cap reflexió... en el sentit que el president de la Comissió Europea cregui que l’ha de fer. Cap paraula sobre els valors que les urnes havien de revifar... a Luxemburg el 2005 i... a Catalunya el 2017. Només una instrumentalització de tot plegat.

Catalunya no és un país amb ciutadans i amb uns valors. No és ni tan sols un país petit, més gran que Malta, més gran que Luxemburg... És una palanca que, si es toca, fa trontollar estats amb ciutadans i amb suposats valors; amb els valors, diuen, dels Tractats Europeus: “reforçar el caràcter democràtic i l’eficàcia en el funcionament de les institucions”, “aprofundir la solidaritat entre els pobles d’Europa dins el respecte de la seva història, la seva cultura i les seves tradicions”, “els drets inviolables i inalienables de les persones, com la llibertat, la democràcia, la igualtat i l’estat de dret”.

No era a la xerrada de Juncker a la universitat. No sé si la sala va callar. No sé si el silenci va ser prou espès. No sé si en un instant de quietud es va sentir el pensament del president de la Comissió Europea esquinçant el ritual... com 12 anys enrere: “ J’ai eu honte”. He sentit vergonya.

Més continguts de