De Llull a Tàpies, el millor que som
Ara que Tàpies ens ha deixat sols davant l'enormitat de la seva obra, el primer que em ve al cap és una aportació seva relativament petita però tanmateix important: una sèrie de gravats a partir de textos de Ramon Llull, que l'artista va convertir en una magnífica peça d'escriptura material (aquest era el títol d'una exposició de la fundació que duu el seu nom), editada l'any 1985 amb un títol succint però substantiu: Llull-Tàpies . Amb dos cognoms i un guionet que els relliga, aquest títol resumeix vuit-cents anys d'història d'una cultura, la catalana, que tant al segle XIII com al XX ha pogut i sabut generar figures universals, d'una potència, una amplitud i una fondària que les situen al capdavant del coneixement del seu temps (Tàpies, com s'ha recordat aquests dies, sostenia que l'art és una forma de coneixement, com la ciència o la filosofia).
Vaig tenir la sort de veure de prop una mostra d'aquests gravats (i de parlar-ne amb el fill del mestre, Miquel Tàpies) amb motiu de la presència de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira del Llibre de Torí de fa deu anys. Recordo que em va sorprendre la naturalitat amb què la metxa mística de lo foll Ramon s'encenia en contacte amb aquesta espiritualitat antropològica de Tàpies que ahir glossava, a les pàgines de l'ARA, Daniel Giralt-Miracle. La llarguíssima distància temporal que separava els dos colossos quedava abolida des del primer traç, a primer cop d'ull, i un s'adonava tot d'una de la profunda complicitat que Tàpies havia estat capaç d'establir amb Llull: i és que al cap i a la fi, cadascun en el seu temps, tots dos havien estat homes d'avantguarda. Perquè l'avantguarda, més enllà de qualsevol moviment o de qualsevol gesticulació, és una actitud que es realitza al llarg del temps, i a través de l'obra dels que gosen desafiar-lo.
Tan avantguardista com va ser (o potser perquè ho era), fa l'efecte que Tàpies va tenir sempre ben present la sentència d'Eugeni d'Ors: "Tot el que no és tradició és plagi". És a dir, que no inventarem res que no hagi estat inventat abans: però sí que podem aspirar a reformular-ho, a afinar-ho. I també, que no va perdre mai de vista un altre principi que Xènius va invocar amb vehemència en el seu Glosari : el de la Santa Continuïtat, sense la qual no hi ha cultura mínimament articulada, però que tan sovint negligim en els nostres dies desinformats, de memòria de peix ("Déus és peix", com va escriure Foix, a qui recordàvem fa pocs dies i que també va estimar Tàpies).
Una manera radical (i per això mateix, en el fons, senzilla) d'exercir la Santa Continuïtat era enllaçar directament amb Llull. Al cap i a la fi, la mirada de Tàpies s'assembla molt a la del principal heroi lul·lià, aquell Fèlix que anava pel món meravellant-se dels prodigis que hi trobava a cada pas. Són els mateixos prodigis que Tàpies ens convida a celebrar en tot el seu camí a la recerca de la Pinzellada Única, si se'm permeten les majúscules. Entre ell i Llull, un món: el nostre.
