L'oposició que el país necessita

És trist haver de demanar a la pobra oposició, tan tocada i en vies d'enfonsament, un atac de responsabilitat nacional, però més trist és que s'enfonsi del tot, o sigui que ho intento. El tripartit va ser víctima d'una oposició dura i destructora, però no hauria de caure en instints de revenja que el portin a imitar el model. Perquè estem en un moment d'emergència i els ciutadans no ho entendrem, perquè ja que ho han patit saben com això perjudica el país, i perquè ni tan sols ho sabran fer de manera sistemàtica, ocupats com estan a barallar-se entre ells mateixos. Després d'una campanya d'enfrontament a les retallades sense rèdit electoral, no poden caure en l'error d'agafar-se a la llei òmnibus o els pactes d'alcaldia de la mateixa manera, sense salvar-ne res ni donar sortides. Alguna cosa s'ha de retallar, i els pressupostos s'han d'aprovar. Si l'antic tripartit no posés totes les mesures del nou govern al mateix sac i es concentrés en línies vermelles de veritat, sense pintar-les totes del mateix color, potser es guanyaria l'oxigen que necessita. Per molt que el govern s'equivoqui, si l'oposició no fa gestos generosos, si no assumeix que no té prou força per a un pols permanent i que no ens podem permetre la tensió constant, farà el pitjor favor al país: ser residual i llançar el govern Mas en braços del PP, per a satisfacció d'algun sector i desesperació de molts votants.