L'ou de la serp
Aquests dies s'està parlant molt de les agressions que van rebre els jugadors del Barça amb motiu del partit de Copa contra el Reial Madrid. Evidentment, les accions dels Carvalho, Ramos, Alonso, Coentrao i sobretot d'un primari anomenat Pepe sobre la persona del blaugrana Leo Messi són una vergonya i les va veure tot el món. A part del trist paper que en tot aquest assumpte està fent la junta directiva blaugrana en no presentar denúncia al jutjat d'instrucció, aquesta mena d'accions, tèbiament denunciades per la premsa esportiva de la capital d'Espanya, delaten un problema d'abast molt més profund i arrelat, un problema que té relació directa amb l'assignatura pendent d'aquest desgraciat país: la instrucció pública. Sens dubte, el joc brusc dels jugadors del club madridista i l'acció del tal Pepe són el correlat objectiu del crit que Millán-Astray, aquell legionari mutilat de trista memòria, va proferir a la universitat de Salamanca, en presència de Don Miguel de Unamuno, més que no pas del que hauria de ser l'essència d'un joc, de tots els jocs, en què uns jugadors pugnen per obtenir la victòria, però sempre amb el respecte degut a l'adversari.
La qüestió és que el respecte, l'esportivitat, el joc net (una cosa és la duresa, la contundència en el joc, una altra de molt diferent agredir el contrari) són termes que van lligats a l'educació i la sensibilitat, indestriables d'una formació intel·lectual adequada que en cap cas el país està en situació de presentar. Sembla que l'arenga d'aquell ministre franquista, José Solís Ruiz -"más deporte, menos latín! "-, ha fet forat, i avui dia en recollim les conseqüències. Precisament, en unes declaracions al diari digital E-notícies, el professor Jordi Llovet deia que el retard d'aquest país en matèria d'educació és d'uns dos-cents anys -les Llums que no van arribar a brillar mai, entre Felip V i l'ocupació napoleònica-, i la trista realitat és que des de la recuperació de les institucions democràtiques cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, els que s'autoqualifiquen de progressistes, ha fet res per pal·liar aquesta deficiència.
Tret del parèntesi que van representar, a Espanya, la labor de la Institución Libre de Enseñanza, i a Catalunya, de l'Institut Escola -experiències de renovació pedagògica que es van acabar amb la Guerra Civil-, cap govern s'ha plantejat seriosament el problema de l'educació. Avui els conceptes d'honor, d'honestedat, de civisme, de dignitat o de vergonya -que aquestes institucions van ensenyar- cotitzen a la baixa, i els estafadors i els delinqüents campen en llibertat, aplaudits per una platea com més va més enfollida. Vivim en una societat malalta i violenta que s'escandalitza perquè un futbolista descerebrat, un primitiu, trepitja un col·lega de professió, però restem indiferents davant els alts índexs de fracàs escolar dels nostres alumnes, que en matèries com ara comprensió lectora, matemàtiques i ciències continuen a dotze punts de la mitjana de l'OCDE.
No crec que en països de llarga tradició democràtica com ara el Regne Unit, un fet com el que es denuncia quedés impune. Al contrari, és probable que el jugador fos inhabilitat per exercir la professió i severament multat el club on presta els seus serveis . Aquí, en canvi, el president d'un comitè de competició grotesc hi passa de puntetes i mira cap a un altre costat. No és la primera vegada. Quan el defensa de l'Athletic Club Goikoetxea va trencar el genoll de l'alemany Schuster, el van fer internacional, suposo que com a premi. Si no avancem en la instrucció pública i la pedagogia, seguirem sent un país de cafres.
¿Ens ha d'estranyar, doncs, que la violència que representa no castigar les infraccions que es cometen en un camp de futbol es traslladi un dia a la graderia dels estadis? Pepe és un símptoma que no fa sinó seguir les consignes que algú li deu dictar. Però els estadis en són plens, de gent així. Com deia la senyora Rahola a La Vanguardia , del paternalisme acrític a la violència còmplice només hi ha un pas. El perdó, i sobretot la impunitat, són l'ou de la serp.
