Contra les màfies

A Itàlia ha nascut una xarxa de negocis amb una determinació comuna: no sufragar el crim organitzat

La por és una emoció primària que tan aviat ens protegeix com ens paralitza. El poeta Mahmud Darwish deia que “la por no impedeix la mort, impedeix la vida”. L’instint que ens dispara les alertes davant de perills naturals, tan útil per a la supervivència, ens afebleix davant de temors induïts, reals o imaginaris. Por a la foscor, a la soledat, al dolor, de ben petits. A la pèrdua, al fracàs, al ridícul, quan ens fem grans. Potser quan creixem no necessitem abraçar ninots de roba per foragitar els fantasmes de sota el llit, però, sempre vulnerables, ens calen altres braços per abatre monstres nous. La Màfia és l’empresa que manipula millor els ressorts de la por. Un negoci rendible, que recapta 10,7 bilions d’euros anuals, segons estimacions del centre de recerca Transcrime. Com canta Kiko Veneno amb lucidesa, “Lo que más dinero da es el miedo... y su amiga, la miseria”. L’estudi de l’economista Ola Olsson situa l’origen de la Cosa Nostra en la globalització del comerç de llimones a la Sicília de mitjans del segle XIX. En concret, en la necessitat de protegir les collites dels terratinents que especulaven amb la humil fruita que creix, esplendorosa, sota el sol meridional. És “la maledicció dels recursos” en economies deprimides, amb institucions febles, quan augmenta sobtadament la demanda. En aquest cas, la de cítrics per guarir l’escorbut. En d’altres, la de coltan aplicat a la tecnologia mòbil. L’ús sistemàtic de la violència, els lligams familiars i un cert suport social li garanteixen el control del territori a una organització que, progressivament, ha adaptat l’estratègia; dels camps als despatxos, de la confrontació a la infiltració.

Una operació judicial antimàfia recent ha destapat els xantatges i les pressions per controlar la gestió dels centres d’immigrants

El setge judicial contra el crim organitzat és una exhibició de carisma individual, amb noms propis com els malaguanyats Falcone i Borsellino, víctimes de la pitjor escalada de sang contra jutges honorables; o Scarpinato, fiscal general de la Cort d’Apel·lació de Palerm, que afronta l’amenaça amb un coratge excepcional. Però si les potes en què s’assenten la corrupció i la delinqüència organitzada són múltiples –política, econòmica i cultural–, també la reacció ho ha de ser, i el combat judicial i institucional no pot prescindir del compromís cívic, amb accions de baix a dalt. Un bon exemple és el de quatre universitaris que volien muntar un bar a Palerm ara fa quinze anys. Es van trobar davant d'un dilema que no se sol plantejar a les escoles de negoci quan es dissenya un pla de viabilitat: pagar o no pagar el 'pizzo', vet aquí la qüestió. Es diu així la 'contribució' variable que l’hampa exigeix a qualsevol comerç al sud d’Itàlia. El negoci dels joves no va quallar, però la vocació emprenedora no va ser debades. Van fer néixer Addiopizzo, una iniciativa comunitària per plantar cara a l’extorsió. L’acció fundacional del col·lectiu va tenir lloc el 29 de juny del 2004, quan el centre històric de la ciutat es va llevar empaperat amb adhesius amb el lema: “Un poble que paga el 'pizzo' és un poble sense dignitat”. La crida no portava signatura i ningú la va reivindicar de manera immediata. Cap campanya estructurada hauria sigut més efectiva per sacsejar una població resignada i generar, de retruc, un viu debat social sobre la responsabilitat individual i col·lectiva. D’una banda, trencava el tabú sobre una pràctica generalitzada, que afectava el 80% dels establiments, però ningú gosava denunciar. De l’altra, era el germen d’una xarxa de negocis de tota mena amb una determinació comuna: no sufragar el crim organitzat. La idea va calar en una ciutadania tocada per un doble oprobi: finançar la delinqüència i guardar un silenci còmplice. Encara planava la nul·la reacció solidària davant l’assassinat del primer empresari que es va significar contra l’impost mafiós i va fer honor al seu nom: Libero Grassi, un home lliure a qui van deixar sol. El mèrit de la nova experiència és que promou la virtut, no castiga la fragilitat com l’entén Scarpinato: un dret de la gent normal. L’entitat estimula el consum crític i ofereix suport als que se la juguen amb la seva resistència, sense instigar el boicot als negocis que paguen. Incorpora una agència de viatge (Addiopizzo Travel) que, a més de garantir allotjament 'pizzofree', organitza 'tours' per llocs emblemàtics. És una manera original de bastir un relat propi sobre els mètodes de la Màfia i els seus efectes col·laterals. Una operació judicial antimàfia recent ha destapat els xantatges i les pressions per controlar la gestió dels centres d’immigrants. La gran amenaça del sud d’Itàlia –amb empelts al nord– no ve de fora, com es podria pensar sentint el que diu Salvini, sinó d’una plaga tan típicament italiana com el limoncello. Fins i tot els jornalers sense papers explotats en la recollida dels cítrics són gravats amb el 'pizzo', per a més inri, com denuncia la fundació Con il Sud. És per això que la primera sentència condemnatòria contra extorquidors autòctons, denunciats per comerciants estrangers, representa una victòria doble: contra la por i contra la intolerància. Uns quants botiguers bengalins no van acotar el cap i van demanar auxili a la plataforma local. La unió fa la força. En aquesta línia, l’ONG Libera Terra organitza l’explotació cooperativa de propietats confiscades a mafiosos. Demostracions de com la lluita contra la injustícia en defensa de la dignitat es forja, així mateix, amb la suma de petits gestos que apel·len a la consciència de cadascú. Un exemple inspirador, també a casa nostra, envers les màfies domèstiques. Em torna, amb cadència hipnòtica, el pensament crític desgranat per Kiko Veneno al seu darrer àlbum, 'Sombrero roto': “Tú me quieres a mí liar, confundiendo las palabras / Yo quería un despertador, tú me estás vendiendo alarma. / Securitas Direct va haciendo la propaganda / Siembra el miedo y después la gente vota al que manda”. La tornada, ves per on, també va de cítrics: “Yo quería ser español. Qué bonito. Y partir una naranja. / Yo quería ser español. Qué bonito. Tirar el cuchillo al agua”…

Més continguts de