La cultura de la denúncia

Desemmascarar un abús és vist com un acte de traïdoria i de debilitat

La denúncia té mala fama, merescuda quan s’associa a règims autoritaris que animen el col·laboracionisme per castigar la dissidència. La pel·lícula 'La vida dels altres' retrata amb sensibilitat la metamorfosi d’un gris funcionari de la temuda Stasi, la policia política de l’antiga RDA. Encarregat d’espiar un escriptor sospitós, es veu abocat a un conglomerat dens d’emocions i dilemes ètics i opta per protegir-lo en lloc de lliurar-lo, a costa de ser defenestrat pel sistema; és el preu de ser un “home just”. Captius del propi passat, no ens ha de sobtar que les veus que triem –en català i castellà– per referir-nos a qui denuncia algú del seu entorn arrosseguin una càrrega negativa ben feixuga. La deslleialtat és el nervi de molts dards verbals als quals s’arrisca qui gosa aixecar la veu: delator, Judes, renegat, caragirat, 'chivato', 'soplón', 'acusica'. La incontinència verbal sol ser un altre matís dels insults contra qui decideix revelar informació sobre les conductes desviades 'dels seus': bocamoll, xerraire, espieta, 'chismoso', 'cizañero'. Desemmascarar un abús és vist com un acte de traïdoria i de debilitat, doblement menyspreable i ominós. L’'omertà', la llei del silenci, és la quinta essència de l’ètica de la Màfia. Entre els documents confiscats a Salvatore Lo Piccolo –'capo di tutti capi', detingut el 2007– hi havia, juntament amb el codi d’honor de la 'famiglia', una estampeta amb la frase: “Juro ser fidel a la Cosa Nostra i, si la traeixo, que es cremin les meves carns com es crema aquesta estampeta”.

Els abusos sexuals, l’assetjament laboral o escolar o les discriminacions racistes queden soterrades pel silenci forçat de la víctima i la connivència de l’entorn

L’opacitat és a la corrupció el que l’excipient és als preparats farmacèutics, l’element que relliga els principis actius. Val per amagar fenòmens elusius diversos, siguin atacs difusos a l’interès públic, siguin conductes antisocials amb afectacions més personals. Els abusos sexuals, l’assetjament laboral o escolar o les discriminacions racistes queden soterrades pel silenci forçat de la víctima i la connivència de l’entorn. L’ombra de la vergonya és allargada, especialment en organitzacions endogàmiques amb sistemes de justícia paral·lela, assentats en codis d’honor propis i una cultura ètica particular. Potser no és casual que en l’arrel etimològica més probable d’'omertà' s’hi fonguin el castellà 'hombredad' ('hombría') i la fórmula siciliana 'omu', ja que molts d’aquests entorns corporatius són, encara avui, caus de masclisme i d’homofòbia.

La preocupació de l’administració Obama per combatre l’assetjament sexual a l’exèrcit dels EUA va fer aflorar un fotimer de denúncies latents. Més del 80% de les cinc mil denúncies interposades el 2013 les van plantejar dones, però les estimacions del Pentàgon van ser que la meitat dels afectats eren homes en situació de subordinació jeràrquica, que no denunciaven els fets per por de ser escarnits en lloc de protegits. En aquest cas, la persistència d’estigmes culturals com el mite de l’home dur, tan arrelat en l’imaginari castrense, tenia un efecte dissuasiu per als denunciants potencials. Se’n diu por a la doble victimització, que tira enrere així mateix moltes dones agredides, a les quals la justícia, ordinària i mediàtica, acostuma a fer sentir més culpables que damnificades. Recentment, el veto de Trump als militars transgènere, en línia amb l’estereotip hegemònic, ha estat avalat per la cort suprema dels EUA. Si posem el focus més a prop, el 'Libro negro del ejército español' documenta la corrupció endèmica, els prejudicis enrocats i les pressions exercides sobre els que pateixen abusos de tota mena o els que els fan costat. El posicionament crític va costar-li a l’autor, el tinent Luis Gonzalo Segura, l’expulsió del cos amb l'aquiescència, vet aquí, del nostre Tribunal Suprem. En paral·lel a l’anunci del seu recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), per vulneració del dret a la llibertat d’expressió, no es va estar de fer notar la paradoxa que els condemnats per assetjament laboral i sexual (un minso 12,5% del total que veu la llum) segueixin en actiu. L’Església és un altre reducte de secretisme corporativista que ha trigat dècades, per boca del papa Francesc, a entonar el 'mea culpa' pels abusos sexuals soterrats i pel seu encobriment. La lluita contra l’assetjament escolar també planteja com una prioritat acabar amb la densa teranyina de mutisme i complicitats. L’esborrany de decret de la Comunitat de Madrid contra el 'bullying' inclou la sanció a professors i companys que no denunciïn els casos que coneguin. Podem discutir si, en aquest àmbit, hem de preferir la coerció a abordatges més tous, com ara implantar protocols de protecció eficaços i canals segurs de denúncia, presentada com un acte de civisme, d’empatia i de solidaritat. També caldria considerar els recursos educatius i els llenguatges diversos orientats en la mateixa direcció, vinculats al respecte de la dignitat humana. Encara trasbalsada per l'exposició 'Rèquiem per la norma' al Palau de la Virreina, albiro l’immens poder de seducció i cooptació de l’art i la cultura. Bona part de les meves idees prefixades sobre límits, destreses i capacitats, sobre el que és normal i el que és heroic, van quedar fetes miques davant aquesta commovedora història de creació lliure, oculta pel relat normatiu. Potser sobren els discursos davant la visió de Lorenza Böttner –artista trans amputada de tots dos braços– com una imponent escultura que emula la Venus de Milo i la Victòria de Samotràcia. O potser ens en calen, de paraules. Veure-hi un Ícar –imatge alada, icona de bellesa i de coratge– en lloc d’un monstre o un friqui no és correcció política. És la mateixa distància, el mateix abisme, que hi ha entre un monument i una runa. O entre un alertador (afortunat neologisme) i un traïdor.

Més continguts de