L'últim 'Kronprinz'
Va ser el 12 de desembre del 1990, a Estrasburg. No només la capital alsaciana, sinó bona part de l'Europa Occidental estava coberta per dos pams de neu, en un final de tardor particularment fred. A les estances del Parlament Europeu, però, l'ambient era confortable quan tres catalans vam abordar-hi un homenet d'aparença discreta i educada, calb, amb el bigoti retallat i ulleres de pasta; un bonhomiós septuagenari que hauria pogut passar per advocat de províncies o funcionari jubilat.
Tanmateix, quan després de presentar-nos li vaig estrènyer la mà, vaig tenir la sensació -i no em considero especialment mitòman- que estava tocant el descendent de trenta generacions d'homes i dones fonamentals -potser com cap altra família regnant- en la història d'Europa des del segle XIII. I em va venir al cap que moltes dècades enrere, a finals del 1916, quan era tot just un nen de quatre anys, aquell home havia estat proclamat Kronprinz o príncep imperial d'Àustria, príncep reial d'Hongria, de Bohèmia, de Croàcia, etcètera, en el curs de cerimònies grandioses que mai més no s'han tornat a celebrar. Sí, el nostre interlocutor d'aquell matí era Otó d'Habsburg-Lorena i Borbó-Parma.
La conversa -que tenia com a pretext un projecte de sèrie documental televisiva mai no materialitzat- es desenvolupà en castellà; en el castellà que, segons confessió pròpia, Otó havia après a Lekeitio entre el 1922 i el 1927, quan, després de la mort del seu pare, l'emperador-rei Carles, a l'exili de Madeira, l'emperadriu Zita i els seus vuit fills van acceptar la invitació del monarca espanyol Alfons XIII d'instal·lar-se a la costa basca. El cap de la casa d'Habsburg acceptà de bon grat el plebeu tractament d' usted que li donàrem, i va voler subratllar que ell no era el "pretendent" a cap tron; ell -ens va dir- era, des de la condició d'eurodiputat que havia estrenat el 1979 i mantindria fins al 1999, l'advocat de l'Europa centreoriental a Estrasburg i a Brussel·les, en pacífica lluita contra els buròcrates de l'Europa petita.
Abans d'aquesta, l'hereu de la doble monarquia austrohongaresa havia participat en altres lluites més difícils i perilloses. La primera, contra el nazisme hitlerià, que annexionà Àustria al Tercer Reich, que condemnà Otó a mort en rebel·lia i que obligà els Habsburg a exiliar-se als Estats Units, des d'on no van deixar de combatre'l amb la ploma i la paraula.
Més tard, i amb la mateixa determinació, l'arxiduc Otó va lluitar durant quatre dècades contra l'ordre de Jalta, contra la divisió del Vell Continent que havia lliurat la meitat oriental d'Europa al totalitarisme comunista. Ho va fer en uns temps en què aquella divisió semblava irreversible, i els règims del socialisme real eren per a molts el rialler futur de la humanitat. I, al capdavant de la Unió Paneuropea, va tenir la satisfacció de descarregar el primer cop de martell que precipitaria l'esfondrament final del Teló d'Acer. Em refereixo a l'anomenat "pícnic paneuropeu" celebrat el 19 d'agost del 1989 a la ratlla entre Àustria i Hongria, que, en tallar les filferrades frontereres, va desfermar l'èxode dels estiuejants est-alemanys al país magiar cap a la República Federal, cosa que va provocar el col·lapse de l'Alemanya Oriental i, a menys de tres mesos vista, la caiguda del Mur de Berlín.
La seva longevitat (va morir el 4 de juliol passat, cinc mesos abans de fer els 99 anys) ha permès a Otó d'Habsburg veure una Europa gran, unida si no fins als Urals, almenys fins a les ribes de la mar Negra i els boscos d'Estònia, que no està gens malament. Una Unió Europea de la qual ja formen part -o estan a la sala d'espera- la gran majoria dels onze estats totalment o parcialment successors d'aquell Imperi Austrohongarès que ell hauria heretat sense la ruptura del 1918. No va ser gens hiperbòlic, doncs, el president de l'Eurocambra, el polonès Jerzy Buzek, quan en la seva nota de condol va descriure el desaparegut arxiduc com "un gegant europeu" i "un campió de la integració continental".
Dissabte passat, un solemne funeral a la catedral de Sant Esteve de Viena aplegà en una estranya barreja polítics elegits, títols hereditaris i milers de ciutadans enyorosos d'aquell aglomerat dinàstic multinacional, plurireligiós, plurilingüe -i pacífic!- que l'escriptor Robert Musil caricaturitzà potser injustament com a Kakània, tots ells reunits per retre l'últim homenatge al patriarca de la reialesa europea. Després, el cor de l'últim Kronprinz va ser traslladat a Hongria per ser enterrat a l'abadia benedictina de Pannonhalma, el Montserrat hongarès. El cos del difunt, per la seva banda, fou conduït a l'església dels Caputxins de la capital austríaca, la cripta de la qual és el panteó imperial dels Habsburg.
Allà, la despulla d'Otó d'Habsburg ja reposa a unes desenes de metres de la del rei-arxiduc Carles d'Àustria, l'últim rei dels catalans que, fa tres segles, jurà respectar les nostres Constitucions.
