L’última nit de la Unió Soviètica

Fa 25 anys, la nit del 25 de desembre, vam arribar a la Plaça Roja de Moscou a corre-cuita. S’hi escenificava l’acte final de la desaparició de la Unió Soviètica, la superpotència comunista, enemiga del capitalisme durant el segle XX.

Ens va estranyar que, en un moment històric, hi hagués tan poca gent a la Plaça Roja, només uns quants grupets aquí i allà en una nit glaçada. Mikhaïl Gorbatxov acabava de dimitir com a president de la Unió Soviètica per la televisió russa, que ja retransmetia en col·laboració amb la CNN. Després, el president sortint havia de cedir el botó de les armes nuclears soviètiques al president de Rússia, Borís Ieltsin.

S’havia pactat que la bandera de l’URSS que onejava sobre el mateix Palau del Kremlin on Gorbatxov tenia el despatx seria retirada tan bon punt ell l’abandonés. I així es va fer. Vam veure com un parell de soldats despenjaven per sempre l’ensenya sota la qual milions de soviètics van morir per alliberar dels nazis el seu país i una part d’Europa.

Érem conscients que s’acabava l’ordre instituït després de la Segona Guerra Mundial, que havia dividit el món entre est i oest en una Guerra Freda. Aquella nit de 1991 brillava l’esperança en els ulls de molts ciutadans, ja exsoviètics, que anhelaven un canvi.

A les entrevistes que fèiem, molta gent ens deia que, desapareguda la Unió Soviètica, la vida seria millor. Havien patit el fracàs del sistema comunista, i les llibertats de la reforma democràtica iniciada per Gorbatxov havien convertit en un campi qui pugui un país acostumat a moure’s a toc de xiulet.

En els temps finals de l’URSS, la gent anava pels carrers amb les bosses buides, angoixada per la terrible escassetat d’aliments. La meitat dels aeroports estaven tancats per falta de combustible. I en dues repúbliques, Moldàvia i Geòrgia, ja havia començat una guerra civil.

Des del cop d’estat del mes d’agost, cada dia érem testimonis de com la Unió Soviètica s’ensorrava. Mentrestant, el primer i últim president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, lluitava per mantenir la unió de les repúbliques soviètiques, respectant la llibertat i representativitat que ell mateix els havia atorgat.

Quatre mesos enrere, a l’agost, havíem estat testimonis del fracassat cop d’estat ordit pels caps de l’exèrcit soviètic, el KGB i el Partit Comunista, que temien perdre-ho tot amb les reformes de Gorbatxov. Pensaven que salvarien l’URSS i van contribuir a destruir-la.

Borís Ieltsin va aprofitar que gent tan pròxima a Gorbatxov intentés el cop per desacreditar-lo i escalar en la carrera per obtenir el poder de l’estat soviètic. El president va aparèixer davant el món com el salvador de les llibertats ja atorgades.

Davant la sorpresa o l’apatia general, Ieltsin va arraconar Gorbatxov i va iniciar el desmantellament de les institucions de l’estat soviètic que eren en territori rus. Va il·legalitzar el Partit Comunista i va prendre a l’estat soviètic des de la banca fins als edificis oficials.

Vam veure com Ieltsin jugava a dues bandes, perquè al mateix temps negociava amb Gorbatxov un nou Tractat de la Unió. Era la proposta de l’encara president de l’URSS per mantenir el país. Però els fets del desembre de 1991 ho van fer impossible.

Aquell mes havia començat amb Ucraïna votant la seva independència en referèndum i elegint un president propi. Després van ser els generals de l’Exèrcit Roig els que es van decantar per Ieltsin, que els prometia un futur millor.

Prop de la històrica ciutat de Brest, els presidents de Bielorússia, Ucraïna i Rússia van acordar una nova unió de repúbliques. Després s’hi va afegir el Kazakhstan, i les quatre repúbliques amb armes nuclears van clavar l’estocada final a l’URSS.

Gorbatxov encara era el president, tenia el botó nuclear, però va entendre que ja no hi podia fer res més i que Rússia s’havia convertit en l’hereva de l’URSS. Va claudicar per evitar un vessament de sang i va posar tota l’energia a ordenar la transició. Volia que la dissolució del país es fes segons la legalitat vigent.

L’endemà de deixar el Kremlin, Gorbatxov es va acomiadar de nosaltres, els corresponsals estrangers. No es penedia d’haver iniciat les reformes democràtiques quan era secretari general del Partit Comunista. Creia que el sistema soviètic havia fracassat i que la gent tenia dret a viure millor en un estat més lliure i just.

Mai no sabrem com seria ara el món si la proposta de Gorbatxov d’un nou ordre mundial, basat en la cooperació internacional, hagués estat possible.

Més continguts de