L'única professió amb futur assegurat
Als diaris. A les ràdios. A les televisions. Tots els programes de tots els mitjans en tenen un cada dia. I quan creies que ja els coneixies a tots (i a totes) n'apareix un de nou. Surten com bolets. Sí, efectivament, ho ha tornat a endevinar, estic parlant dels (o de les) economistes. Estan a punt de superar la xifra d'experts per metre quadrat generada pel futbol i ja hi ha llars on abans la família en ple només callava quan sortia per TV la dona (o l'home) del temps i, en canvi, ara també emmudeixen quan hi surt un (o una) economista.
Fem la prova? Pensi en el nom de tres economistes. Fàcil, oi? Tan que potser n'hi han sortit 32. Naturalment, si és que ja formen part de la nostra vida. Però si n'hi ha que tenen fans que els segueixen allà on xerren. Però si fins i tot s'estan creant corrents de pensament. Tenim els salamartinistes, els niñobecerristes, els gaydeliebanistes, els gonzalobernadistes... i els paulkrugmanistes!!! Amb els economistes està passant com amb el menjar. Tota la vida menjant canelons de carn amb beixamel (digui-li Keynes a escala mundial, digui-li Estapé a escala més nostrada ) i ara tenim canelons de peix, de peix i marisc, d'espinacs, de ceps, de pollastre i carbassó, de trompetes de la mort i fetge d'ànec, de poma i botifarra de perol... i fins i tot de carn!!! Uns economistes, per cert, que opinen sobre economia (un cop han passat les coses, també cal dir-ho) i que també han entrat al sempre bonic món d'opinar sobre el que opinen altres economistes. I quan passa això (que opinin sobre el que opinen altres) es produeix el fenomen conegut com a perdigonada opinativa , que consisteix que cap dels economistes consultats coincideixen entre si en l'opinió que tenen sobre l'opinió consultada. Això sí, aquesta realitat té una part molt positiva, i és que, mentre el món s'enfonsa, la feina d'economista té una mala salut de ferro que fa envejeta.
