Política, sexe i rock and roll

Si Helmut Kohl, Mitterrand, Hollande, Joan Carles I o Sarkozy, i molts d’altres, fossin nord-americans, la seva vida política, personal i social s’hauria ensorrat

Franklin D. Roosevelt, Dwight Eisenhower i Lyndon Johnson van tenir afers de faldilles abans de ser presidents dels Estats Units i mentrestant; i el catàleg de John F. Kennedy ompliria tota una revista dedicada a les tafaneries. Els periodistes nord-americans d’aquells temps consideraven l’adulteri com un fet irrellevant. La Guerra del Vietnam, l’escàndol del Watergate i l’emergència del feminisme van canviar les coordenades: el nou focus se centrava en la moralitat privada. L’exsenador Gary Hart, el candidat demòcrata més ben situat per optar a les eleccions presidencials del 1988, ho va comprovar descarnadament: una jove model de 29 anys va ser enxampada sortint de casa seva, i ell va desafiar els mitjans de comunicació. “Demostreu aquesta relació”, els va dir. Una setmana després, la premsa publicava una foto de la noia, Donna Rice, asseguda a la falda del candidat. Eren dalt d’un iot en una situació compromesa. Hart havia anunciat la seva candidatura a la Casa Blanca el 13 d’abril del 1987, i un mes després es retirava de la cursa. Tenia 50 anys. Un republicà, George H.W. Bush, va ocupar el Despatx Oval.

Gary Hart tenia fama de ser el polític més brillant de la seva generació i un faldiller consumat. Els periodistes el veien com un personatge estrany i distant. L’afer els va donar l’oportunitat de llançar-se-li a la jugular i presentar-se com els nous Woodward i Bernstein de l’esfera privada. Durant setmanes, la família Hart va tenir fotògrafs palplantats davant de casa seva. És així com Gary Hart va passar de candidat presidencial a pària. Molts pensen que Bill Clinton va poder superar políticament el seu afer sexual perquè no va cometre els mateixos errors que l’exsenador. De fet, Clinton el va recuperar per a la política quan el va convidar a formar part d’una comissió d’estudi sobre seguretat i terrorisme. Havien passat 10 anys des d’aquell fatídic abril del 1987. Barack Obama va nomenar Hart enviat especial dels EUA a Irlanda del Nord quan ja havia bufat les 77 espelmes. Malgrat aquesta recuperació, tardana però recuperació, a la fi, la seva figura sempre estarà lligada al fet de ser el primer polític nord-americà que es va veure forçat a retirar-se de la funció pública per adulteri. Continua casat amb la seva dona, Lee Ludwig.

Des de l’òptica europea, Hart hauria pogut ser el nou president dels EUA i barrar el pas a la nissaga republicana dels Bush. En canvi, encara ara hi ha un encès debat sobre la destrucció política de Hart. Els que el defensen argumenten que l’atmosfera social i política dels anys vuitanta va propiciar la seva mort pública, mentre que els detractors afirmen que la clau de la seva caiguda no va ser l’adulteri sinó el caràcter prepotent que va demostrar i la seva incapacitat per fer un acte de “contrició”. És a dir, el seu tarannà el feia “perillosament defectuós” per dirigir una superpotència.

Si els nord-americans pateixen, segons l’opinió europea, un excés de puríssima moralitat, aquí l’ètica s’aplica segons convingui en la relació entre política i negocis

“No ho tornaré a fer”, va prometre el congressista demòcrata Anthony Weiner. No va complir la promesa: va recaure dos cops més. Weiner és gairebé un cas d’estudi clínic i d’estupidesa. La seva dèria era fer sexting, enviar missatges i fotografies per Twitter amb roba interior mostrant l’engonal. El 2011 l’engonal li va costar l’escó a la Cambra de Representants. Només feia un any que estava casat amb Huma Abedin, mà dreta de la secretària d’Estat, Hillary Clinton. Primer, Weiner va negar l’afer online ; més tard, va reconèixer que havia fet sexting amb sis dones diferents durant els darrers tres anys. Abedin li va fer costat. El 2013, en plena campanya per l’alcaldia de Nova York, un nou intercanvi d’imatges explícites de Weiner en calçotets va acabar definitivament amb la seva carrera política. Tenia 51 anys. Però no en va tenir prou. L’últim diumenge d’agost del 2016 Huma Abedin va emmudir davant la portada del New York Post : Weiner protagonitzava un nou intercanvi de fotos i missatges sexuals amb una dona amb biquini. Abedin era a la costa dels Hamptons acompanyant Hillary Clinton en plena campanya presidencial. L’endemà Abedin anunciava que el matrimoni se separava. L’afer va tenir també conseqüències polítiques. Trump va carregar contra Clinton per haver mantingut en el càrrec la seva subdirectora de campanya i confident durant vint anys i l’FBI va examinar escrupolosament l’ordinador personal de Weiner. Ara pesa sobre ell un possible delicte de relacions il·lícites online amb una menor. L’economista italià Carlo Cipolla, conegut popularment per la seva “teoria de l’estupidesa”, situaria Anthony Weiner en la categoria dels superestúpids per no tenir en compte les conseqüències dels seus actes i fer mal a altres persones.

Si Helmut Kohl, Mitterrand, Hollande, Joan Carles I o Sarkozy, i molts d’altres, fossin nord-americans, la seva vida política, personal i social s’hauria ensorrat. Això sí, Sexual Democracia, un grup de rock xilè, els hauria dedicat una cançó, com van fer amb Hart. A Europa, el frau fiscal, el tràfic d’influències i el finançament il·legal dels partits són la peça clau per autodestruir-se. Però si els nord-americans pateixen, segons l’opinió europea, un excés de puríssima moralitat, aquí l’ètica s’aplica segons convingui en la relació entre política i negocis. Com diu la cançó: “No ploris ara, dolç Hart, / fes-te una altra foto / i balla”. Que traduït en castís seria: “ Que te quiten lo bailao ”. I així ens van les coses.

Més continguts de