MARA DIERSSEN

EM LLEVARÉ aviat, a les 4.45 hores. Tinc quatres fills d'entre 13 i 22 anys i una feina que requereix moltes hores, així que fa temps vaig decidir que preferia sacrificar hores de son per tornar abans a casa i estar amb ells. És una manera de conciliar en un món irreconciliable. Em prenc un cafè amb llet a casa mentre miro els mails i a dos quarts de sis del matí arribo al laboratori, al Centre de Regulació Genòmica, on treballo. Sóc de les primeres a arribar! És meravellós perquè no t'interromp ningú i aprofito per fer la feina que requereix més concentració, com escriure. Després acostumem a avaluar els resultats dels experiments i a pensar-ne de nous, però avui és un dia diferent perquè ens visiten uns científics de l'Índia. Però jo marxaré una estona perquè a les onze tenim roda de premsa per presentar Barcelona Neurociència, coincidint amb l'Any de la Neurociència. També organitzo el congrés que es farà al juliol a Barcelona. Volem apropar la neurociència a la societat, ja que és una de les disciplines científiques més desconegudes. Després tornaré al laboratori i aprofitaré l'hora de dinar -em menjaré un entrepà davant de l'ordinador- per avançar feina. Avui no he d'anar a fer classe a la universitat, així que m'estaré al laboratori fins a quarts de sis, les sis, quan tornaré a la meva segona vida. La tarda és per a la família. Estic amb els fills i aprofitem per xerrar. Ens agrada molt debatre i discutir! Al vespre tinc assaig amb el meu grup de música, From lost to the river , on també toquen els dos fills grans. Així que soparem tard i aniré a dormir després de les onze.