16/02/2012

Màfies

3 min

Aquell matí del 13 de març del 2003 feia fred i el cel estava gris, tapat i plujós. Acompanyava perfectament l'ambient dramàtic que es vivia a Belgrad, hores després de l'assassinat del primer ministre serbi Zoran Djindjic. La classe política, els seus companys de lluita que s'havien jugat la vida per fer caure el règim de Slobodan Milosevic, i els ciutadans del país que havien passat dècades de penúries com en pocs indrets d'Europa se sentien orfes i sobretot angoixats. A la seu del govern, precisament el lloc cap on Djindjic es dirigia a peu quan va ser assassinat per un franctirador des d'un edifici a 180 metres de distància, l'ambient que es respirava era dramàtic, de desconsol total. Per la pèrdua d'un dirigent jove i pel pànic col·lectiu de sentir-se una altra vegada davant de l'abisme del qual sigil·losament i gràcies al lideratge de Djindjic havien aconseguit distanciar-se.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Divendres passat, en un restaurant de València, la policia espanyola detenia quatre capos mafiosos serbis, entre els quals hi havia l'autor intel·lectual d'aquest assassinat, Luka Bojovic, i un dels que hi van participar directament, Vladímir Milisavljevic. Tots ells integraven una de les bandes político-mafioses més sanguinàries que s'han vist mai. Durant anys van actuar sota l'ala de Slobodan Milosevic organitzant milícies assassines a les guerres de la regió, quan Milosevic, Mladic i Karadzic van estendre el règim del terror pels Balcans. Després, escapant-se de la justícia local, van organitzar xarxes clandestines amb seu a Holanda que perpetraven tot tipus de crims, extorsions, blanqueig de diners, assassinats... I més.

"Ara la banda està totalment desmantellada", va dir satisfet des de Belgrad el ministre de l'Interior en saber de l'èxit policial a Espanya, en el qual treballaven des de feia anys. "A Djindjic el va matar el coratge", recordo que em repetien els seus companys de lluita política mentre vetllaven el seu cos a Belgrad aquell fred matí de març. Es va atrevir a atacar una de les parts més podrides del règim: les violentes màfies que durant anys van donar un suport clau al règim de Milosevic. Tenia clar que la derrota del dictador per la pressió del carrer no podria durar si aquestes xarxes clandestines no es destruïen. Malauradament, no hi va ser a temps.

Les detencions de València coincideixen amb la possible decisió del Consell Europeu el pròxim dia 1 de març de donar a Sèrbia la qualificació de "candidat" a entrar a la UE. En una dècada de complexa transició democràtica, Sèrbia ha viscut moments de gran perill col·lectiu juntament amb processos de descomposició territorial. El 2006 Montenegro es va declarar independent de manera pacífica i pactada. Kovoso ho va fer dos anys després, unilateralment i sense acord malgrat els esforços diplomàtics que s'hi esmerçaren.

Després d'haver estat sotmesa als crims de Milosevic i a màfies implacables i de perdre parts considerables de territori, ¿quina societat seria capaç de construir una democràcia sòlida i una economia oberta, a més de jugar un paper constructiu en una regió on fa tan sols vint anys hi va actuar com a principal piròman? Ningú pot dubtar que les transformacions que s'hi han fet són com a mínim extraordinàries.

Malgrat això, la decisió dels líders de la UE no està ni de bon tros assegurada. És possible que es faci esperar. El desembre passat, quan el Consell Europeu es va fer la mateixa pregunta, va posar deures a Belgrad. Abans de donar el sí definitiu a començar un procés que durarà anys, cal que sigui constructiu amb Kosovo i cooperi per assegurar que tots els acords que se signen amb aquest territori es compleixen. Aquest llenguatge burocràtic amaga una gran frustració per l'obstruccionisme intransigent de part dels ciutadans serbis residents al nord de Kosovo (uns 40.000). Per plantar cara a l'autoritat kosovar, que no reconeixen, construeixen barricades al carrer i organitzen manifestacions i tot tipus de mobilitzacions amb el suport actiu o passiu de Belgrad.

A Sèrbia no se li demana que reconegui la independència de Kosovo. Impossible, atès que cinc països de la UE no ho han fet. Només que tingui en compte una realitat irreversible. Si els seus ciutadans van ser capaços de superar tants moments tràgics, com ara l'assassinat del seu primer ministre, no hi ha dubte que sabran acceptar la construcció d'una nova relació amb el nou veí independent. Cal que els seus líders d'ara trobin la mateixa força de quan vetllaven el cadàver de Zoran Djindjic, i que la UE sigui conseqüent. Si s'ha dit que els Balcans pertanyen a Europa, que s'actuï. Els problemes profunds d'ara no vénen de l'ampliació. Vénen de països que ja fa molts anys que són de la família.

stats