M'agraden els contes que acaben bé

Això era un ocell que li agradava molt volar. Un dia van aparèixer uns companys de viatge que li tallaven les ales. Li dificultaven aixecar el vol, li tapaven portes i finestres per sortir. Estava desconcertat. El segon dia va sentir com els mateixos que li impedien volar el criticaven perquè s'estava quiet. "Mireu, no vola", se'n reien. I presumien: "Jo sí que volo, i ell no!" Estava trist. El tercer dia es va aixecar i va pensar que allò eren imaginacions seves, era impossible que algú pogués fer dues coses tan terribles i contradictòries alhora. Va intentar volar, i va confirmar que no, que realment no el deixaven. Estava acomplexat. El quart dia va voler comprovar què deien d'ell. Confiava que ningú no es creuria la mentida, almenys els que el coneixien, però s'anava escampant: hi ha molts ocells que viuen al marge de la veritat. Estava decebut. El cinquè dia va decidir que continuaria volant, a poc a poc, discretament, quan no el veiessin els que al matí no el deixaven volar i a la tarda l'insultaven per no haver-ho fet. Va comprovar que se'n recordava i -sobretot, sobretot- que li encantava. Estava molt animat. El sisè dia tots els que s'havien anat enfadant perquè no volava, liderats pels que li impedien volar, es van reunir i van córrer cap a ell, amb tot el pes de la raó i la justícia, per expulsar-lo. Quan van arribar l'ocellet ja no hi era. Havia emprès el vol, feliç. Lliure.