28/04/2017

Primer de Maig

4 min

“S’ha creat un clima de desconfiança,

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

recel i competència a mata-degolla.

I, en ell, les llavors de l’esperit col·lectiu

i l’ajuda mútua s’asfixien, es panseixen i decauen”

Zygmunt Bauman

“Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant el caçador”. Així era el cartell perdut, de vell proverbi africà enmig d’una botiga antiga, amb què es va trobar Eduardo Galeano quan endebades cercava algun vestigi memorial del moviment obrer. Ho buscava sense èxit a la ciutat nord-americana que va fer néixer el Primer de Maig. Però de Chicago i els seus màrtirs no en va trobar ni rastres ni restes ni rostres. Només les cendres de l’oblit. Res de res: la piconadora del poder havia destruït tota memòria per evitar cap nova resistència. Des d’aleshores, malgrat tot i contra totes les piconadores que ordeixen l’amnèsia, el Primer de Maig continua sent la diada internacional dels treballadors i treballadores, el dia més roig dels rojos possibles, el jorn internacionalista que omple els carrers dels cinc continents en reclam d’igualtat social i justícia global per a tots els pobles d’un món on 62 multimilionaris disposen de la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat.

Val la pena recordar-ho, ara que el segle XXI s’assembla a estones al XIX i al XX -amb les similituds impossibles i les semblances diferents- i hem entrat a sac en l’era del gran retrocés, la gran desigualtat i la gran incertesa. Temps de regressió, on la pulsió per la desdemocratització global regna, la temptació autoritària de mercat governa i el recurs populista, lluny d’empoderar la gent, entronitza líders. “La llibertat ultraliberal -escriu Santiago Alba Rico- deixa pas al despotisme proteccionista securitari; la democràcia -política i econòmica-, tan excepcional en la història, sense la qual no hi ha rescat civilitzatori possible, torna a ser la derrotada: i és difícil anticipar les conseqüències sense espantar-se”. El món del 1945 s’ha esvaït -i el del 1989 s’ha esfumat- i traginem les contingències i les indiferències criminals del nou desordre dispers, sense centre ni relat, que demoleix i derrueix les bases polítiques, ètiques i jurídiques del constitucionalisme social de postguerra, amb les seves llums i les seves ombres.

A casa nostra veus ben distintes ho han rebatejat amb adjectius diferents: “capitalisme senil”, per a Miren Etxezarreta; “capitalisme suïcida”, per a Miquel Puig; “capitalisme zombi” per a Antón Costas, del Cercle d’Economia. Estranya unanimitat en veus tan divergents, que caldria salpebrar amb el cràter que deixa una corrupció sistèmica que ens ha dut fins al festival pornogràfic -orgia, caparra i factura alhora- del nostrat “capitalisme d’amiguets”. Quanta democràcia pensa aguantar el capitalisme?, es demanaven fa molts anys els autònoms alemanys.

Ressons i fractures de Primer de Maig català, les darreres dades de l’EPA ens recorden que el 12% de la societat les passa magres per arribar a final de mes i que l’atur s’enfila i afecta 576.000 persones. Paisatge devastat de la crisi: milió i mig de pobres, un de cada cinc catalans en risc d’exclusió social (el 23,5% de la societat), 11.500 persones sense sostre, 800.000 persones afectades per pobresa energètica i 200.000 llars sense cap ingrés, que vol dir que no és que no sàpiguen com arribar a finals de mes, sinó com començar-lo. I la lletania d’un discurs oficial en falca falsa: miratge de “recuperació” que evidencia un creixement fonamentat en l’extensió de la precarietat, la mala nova prefordista de la pobresa assalariada i la cronificació de les desigualtats socials. Excedentaris i sobrers, desplaçats interns i exiliats en el propi país, configuren ja la creixent tendència cap a la societat de l’exclusió: joves, dones, migrants, gent gran.

Enmig encara del buit de les alternatives absents: l’harakiri socialdemòcrata europeu fent la feina bruta de la troica escup que només podem triar entre Macron o Le Pen, entre Clinton o Trump, entre ensurt o mort. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma. Quan les lògiques redistributives, igualadores i democratitzadores han quedat fetes miques i ofegades pel fonamentalisme neoliberal. Entre l’hostilitat carronyaire dels mercats i la impotència d’uns estats reduïts a meres gestories, la pregunta oberta és què fer en el mentrestant. Què podem fer nosaltres encara en l’interval. En el nostre nom, amb les nostres mans i amb els nostres diners. Perquè el més inútil és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents.

Moltes d’aquestes reflexions imprescindibles, de preguntes sense resposta encara, són les que nien en la proposta transversal, l’aposta plural i la iniciativa coral que ha fet néixer -a foc lent i passa a passa- el Projecte Lliures. Lliures de pobresa, d’exclusió i de desigualtats. En equip i en xarxa, Òmnium Cultural, ECAS i Coop57 -altrament, un dispositiu que aplega més de 60.000 socis, 500 entitats de l’economia solidària i cooperativa i 120 entitats d’acció social- criden i apel·len a la implicació col·lectiva de cadascun de nosaltres, a reeixir en la transformació social d’estructures injustes i a construir junts des de l’estricte present -que és on es canvien les coses- un altre futur. Si no ho fan des de dalt, diuen, fem-ho des de baix. Si no hi ha respostes, construïm-les. Si som en fase de col·lapse, desbloquegem-ho. La clau és el que estem disposats a fer cadascun de nosaltres. I fer-ho, esclar.

Amb les llargues posades, com a contrapunt social i contrafort comunitari, Lliures és un estri més -un més encara- en la lluita compartida contra les pobreses -les velles i les noves-, les exclusions -les estructurals i les conjunturals- i les desigualtats -les antigues i les postmodernes-. Una resposta social autònoma des del teixit civil i social per aturar, fre d’emergència, la degradació social. Amb les llargues posades endavant, sí, i amb l’imprescindible mirall retrovisor de saber que de pitjors n’hem sortit quan hem anat junts. Contra la indiferència i la insensibilitat, és temps de reconstruir des de marges i tangents; temps de memòries denses, de compromisos forts i de vincles duradors; temps d’implicar-nos. Abans no ens impliquin en la gran recessió, la gran regressió, el gran retrocés.

stats