ABANSD’ARA

El Maig de tots els maigs

Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a El Noticiero Universal (18-V-1983). Avui fa disset anys de la mort de Ramon Barnils, un dels periodistes més enginyosos, incisius i originals de la seva generació. D’aquí dos mesos farà mig segle del Maig del 68. Va ser un revulsiu intel·lectual i ideològic per a aquella joventut que ja treia el cap sota el franquisme.

Fa quinze anys que va ser el maig del 68, i si no s’ha commemorat gaire la data, tret dels professionals de la nostàlgia, ens n’hem d’alegrar. Allò va ser el final dels dogmes: d’allí arrenca la davallada de l’esquerra dogmàtica, i -que Déu ens perdoni aquesta blasfèmia- allà on hi ha dogmes no hi pot haver esquerra. D’aleshores ençà, avui mateix i demà, a Europa, la davallada de l’esquerra dogmàtica ha estat constant. No s’explica la davallada dels partits comunistes ortodoxos, ni la dels anarquistes místics sense el maig del 68. No s’explica la pujada d’una dreta més intel·ligent, la d’una esquerra que ja feia anys que havia substituït el dogma per la reforma, sense el maig del 68. Ni s’expliquen els moviments que avui comencen a treure el cap, que són l’esquerra una altra vegada com cal -el vell talp de la revolució- sense el maig del 68: ni els verds, ni els ecologistes, ni els nacionalismes antiimperialistes, ni els antinuclears, ni els antimilitaristes, ni els grups feministes, ni cap d’aquests moviments, garantia que l’esquerra no ha mort, que són l’esquerra de sempre, el vell talp de la revolució, no s’expliquen sense el maig del 68. L’eurocomunisme va ser un intent, patètic, d’empeltar el maig del 68 al vell comunisme dogmàtic. Tan patètic com el d’empeltar de maig del 68 la vella CNT. (La socialdemocràcia actual és una altra cosa, més vella encara: se’n deia liberalisme de dretes i el maig del 68 ni el va ensumar.) Bastant incòmode, el maig del 68. No ha estat assimilat per la dreta -impossible, no va triomfar. No ha estat assimilat per l’esquerra clàssica per la mateixa raó. Pel que fa als grups ecologistes, nacionalistes, verds, feministes, antinuclears, antimilitaristes, pacifistes que constitueixen el rostre d’avui de l’esquerra de sempre, tampoc aquests no reivindiquen el maig del 68: no els fa falta, no viuen de la nostàlgia, cadascun d’ells fa el seu maig del 68 cada dia, en cada lloc, en cada acció. Ells són el maig del 68: la nova moral, unes altres relacions, fora competitivitat; què dius, de produir?, no em parlis de rendibilitat; parla’m de polítiques, no de política, parla’m d’això i no d’Allò, parla’m del desordre artístic, que deu ser l’ordre màxim; no em parlis d’encís ni de desencís, ni d’il·lusions però tampoc d’il·lusos, no del Gran Salt Endavant però tampoc del passar de tot. Ho va dir Celso Emilio Ferreiro, abans del maig del 68 i en gallec: “S’ha de començar; / pels segles dels segles hem sabut / que s’ha de tornar a començar.”

Més continguts de