25/09/2011

Malbaratant diner públic

2 min

Aquesta és la història d'un jove que tota la vida ha somniat poder ser un bon cardiòleg. Ha fet la carrera, el MIR, s'ha apuntat a cursos, a màsters i a tot el que tenia a veure amb la seva passió. Després de molta lluita, finalment aconsegueix entrar a treballar en un hospital de referència en la seva especialitat. De moment a urgències, per descomptat, però el xicot és bo i, poc temps després, un dels equips li permet assistir a algunes operacions i a algunes visites (sense deixar urgències, naturalment).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però, esclar, la nostra és una època outlet (sobretot laboralment parlant) i el seu és un contracte precari. Molt precari. I arriben les retallades. I quan toqui aprimar plantilles, ell serà un dels primers de la llista a saltar. I aquest dia arriba aviat. "Ets molt bo i estem molt contents amb tu però, ho sentim molt, no tenim lloc per a tu. Gràcies per tot". I el jove cardiòleg -ja no tan jove- es troba al carrer. Això sí, amb una gran experiència i just al moment de fer l'últim pas a la primera divisió de la seva professió.

Aquesta és la història real d'un fracàs social. Fracàs perquè per culpa d'unes polítiques nefastes de malbaratament arbitrari del diner públic hem arribat a una situació en què cal racionalitzar la sanitat amb uns criteris tan necessaris com injustos. Fracàs perquè potser estem perdent el millor cardiòleg del món... O, si som més egoistes, el que potser algun dia ens havia de salvar la vida. I fracàs perquè hem invertit temps i diners en algú a qui després rebutgem de la manera més arbitrària. I això últim és el que menys ens podem permetre. Vostè i jo paguem impostos perquè tothom que vulgui (i valgui) pugui estudiar i després retornar aquest esforç a la comunitat a través de la seva feina. I que una societat inverteixi recursos en algú a qui acaba expulsant del sistema és la prova que no, no anem gens bé.

stats