Malversació, diuen ara

Els partits de l’aliança del 155 sostenen que, si el Parlament presenta una querella per prevaricació contra el jutge Llarena perquè ha impedit a Jordi Sànchez assistir a dos plens d’investidura en condició de candidat, la cambra catalana podria incórrer en un delicte de malversació de cabals públics. No es poden gastar els diners dels catalans en un assumpte com aquest, afirmen, sempre molt enfadats, veus del PP, de Cs i d’uns que es fan dir socialistes.

D’entrada, causa sorpresa aquest escrúpol sobrevingut dels vells partits del règim del 78, i de la seva excrescència taronja, per la correcta gestió del diner públic, atès el fet que els casos de corrupció (és a dir, de saqueig de diner públic) que es produeixen a Espanya costen als contribuents més de 87.000 milions d’euros cada any, una xifra que representa un 4,5% del PIB espanyol. La dada no ens la traiem del barret, sinó de l’informe conjunt sobre corrupció presentat el 2016 per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia i diverses universitats espanyoles, i que ara com ara ningú ha sortit a desmentir. Entre aquests partits, el que governa a Espanya des de fa sis anys, el PP, té més de 900 càrrecs imputats per casos de corrupció (existeixen prop de 180 trames corruptes que es troben en procés als tribunals espanyols), i molts més que sense estar imputats (o investigats, com ho vulguin dir) desprenen la pudor de la presumpta corrupció fins i tot quan dormen, començant pel president del govern i el seu àlies M. Rajoy, perceptor de sobresous en negre durant una bona colla d’anys. Sobresous pagats amb diners robats a tots els contribuents espanyols, també als votants del PP, als quals no volem perdre mai l’ocasió de felicitar efusivament.

De manera que aquests són els que es posen les mans al cap davant la possibilitat que el Parlament cometi malversació querellant-se contra el jutge Llarena, com si el fet que una institució pública es querelli o es personi en causes judicials no fos una situació quotidiana, de tan habitual, i, no cal dir-ho, perfectament legal. Una altra cosa és si estratègicament convé respondre judicialment a la fraudulenta judicialització de la política que du a terme l’estat espanyol o si és caure dins el seu fangar, i si les respostes que convé donar a aquesta situació insòlita en qualsevol democràcia (un jutge coartant un Parlament i escollint al seu gust els candidats que poden o no poden ser-hi tinguts en compte per a un debat d’investidura) no han de ser sempre de naturalesa política. Però en qualsevol cas, malversació és ara la paraula de moda entre el nacionalisme espanyol. És el clau roent al qual s’agafen per mirar de sostenir la causa contra Puigdemont, els exiliats i els presos polítics, després que la justícia alemanya l’hagi desmuntada rebutjant el delicte principal de rebel·lió, damunt el qual s’aguantava tot l’argumentari de Llarena i companyia. I després diuen que som els altres els que vivim a Matrix.

Més continguts de