Màquines que ens fan sentir immortals
La majoria de nosaltres hem enterrat algun amic, conegut o familiar mort a la carretera. Tots hem vist algun dia un accident de prop, d'aquests que t'indignen perquè provoquen cues i et fan arribar tard, fins que arribes al lloc dels fets, veus els cotxes trinxats, els cossos amb un llençol i, durant els tres minuts següents, decideixes ser molt prudent per sempre més i no tornar-te a queixar per un simple retard. Però hi ha alguna cosa màgica i tràgica alhora en això del volant, i és la sensació d'impunitat, de falsa protecció, aquell efecte bombolla que et fa pensar que mai no et passarà a tu, aquella seguretat no fonamentada que t'aïlla i et fa sentir del tot descartat en la loteria dels candidats a una desgràcia. Ara i aquí no vull parlar de punts negres ni d'imprudències, cada accident té la seva part d'atzar i de culpes, i no em refereixo a cap en concret. Simplement constato l'estranya contradicció entre anar acumulant desgràcies, anar assumint amb testimonis propers que a la carretera en un instant passes de viu a mort, i alhora mantenir l'instint de conduir al límit. Quan no és el límit de velocitat és el de proximitat, o el de maniobres sobtades, o el de concentració. Per a mi, aquest és el misteri i el risc, que no siguem els mateixos quan llegim o escrivim o pensem o mirem la tele que quan accelerem màquines provadament perilloses però que ens fan sentir immortals.
