La guerra bruta i nosaltres

Trias va refusar tornar les ganivetades dels comuns i va perdre les eleccions i l'alcaldia

MARÇAL SINTES
MARÇAL SINTES Periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)

Era, diria, el 2013 i jo sortia del despatx d'Artur Mas, amb qui havia estat conversant. A fora, a mà dreta, en una lleixa, hi havia un mòbil solitari. Em vaig girar i vaig avisar el president de la Generalitat, que estava al llindar de la porta. "Sí, és meu. El deixo aquí". Fora de Palau, rumiant en l'anècdota, vaig entendre per què.

Uns mesos abans, jo mateix havia rebut un missatge misteriós d'algú expert en qüestions policials i de seguretat. Deia que podia tenir el telèfon punxat. De seguida em vaig dir que no tenia res a amagar. Però no em va tranquil·litzar del tot. En aquella època dirigia el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i n'era el responsable del pressupost. Em va venir al pensament, com una fiblada, que segur que era molt fàcil inventar i esbombar un escàndol que m'esquitxés, que posés en dubte la meva, per altra banda, escrupolosa manera de fer. Vaig provar de treure'm la idea del cap, de no donar-hi més voltes.

Moltes persones poden explicar històries d'aquesta mena i, naturalment, de molt pitjors. Periodistes, polítics, activistes, empresaris. Van ser molts, en aquella època, els que van començar a no fer segons quins comentaris per telèfon. I a prendre, com Mas, mesures de seguretat en relació al mòbil quan celebraven alguna reunió. O que, per exemple, van obrir comptes a Telegram perquè era més segur que no pas WhatsApp.

M'han vingut al cap aquestes històries en llegir els detalls de com es va organitzar, en època del PP i des dels aparells de l'Estat, la guerra bruta contra la cúpula de Podem i l'independentisme i els seus líders. Una guerra bruta que es va utilitzar també per intentar desactivar el perill que suposava Luis Bárcenas, l'antic gerent i tresorer del PP i, en conseqüència, profund coneixedor del seu finançament.

Hi ha les altres responsabilitats en la guerra bruta, més difuses però no per això menys reals, entre polítics i mitjans de comunicació

La manera de funcionar de la trama era senzilla: uns policies feien informes falsos i comprometedors sobre algú, els filtraven a determinats mitjans i aquests els publicaven en forma de gran notícia. Després els jutjats ho arxivaven, però el mal ja estava fet. A vegades els fiscals, sabent-ho o no, col·laboraven en la maniobra. Recorden allò de "esto la Fiscalía te lo afina, hacemos una gestión", que deia el ministre Fernández Díaz?

A partir d'aquí, només calia esperar que la resta de mitjans se'n fessin ressò i l'onada s'expandís, demolidora. La víctima es veia obligada a respondre, negant-ho tot, però, alhora, en parlar de l'assumpte, contribuïa a fer-lo creïble i encara engrossia més la bola de neu. Al mateix temps, la resta de polítics també en parlaven, tractant de treure profit de la situació, i ho comentaven els articulistes, i els tertulians hi sucaven pa. Tot plegat, aprofitant la desconfiança i l'afartament d'una ciutadania disposada a creure's qualsevol cosa negativa sobre els seus polítics.

Això va ser el que li va passar a Xavier Trias, acusat de tenir gairebé tretze milions provinents de la corrupció amagats a Andorra. Gran primera pàgina del diari 'El Mundo'. Trias va negar-ho, fins i tot va demostrar que no tenia cap compte al banc que se citava en la informació fabricada. Però Ada Colau i els seus van aprofitar a fons l'embolic per desgastar l'alcalde, especialment durant la campanya electoral del maig següent. Una mostra del primer dia de campanya, 10 de maig de 2015: "El pròxim 24 de maig, podrem escollir entre la màfia i la gent, entre CiU i Barcelona en Comú", cridava la candidata en un míting acompanyada de Pablo Iglesias. El convergent va refusar tornar les ganivetades dels comuns i va perdre les eleccions i l'alcaldia per poc més de 17.000 vots.

De la guerra bruta n'hi ha, esclar, responsables directes. Tots els implicats en les diferents operacions. Els que van donar les ordres, els policies que les executaven sabent que actuaven fora de la llei, els que hi col·laboraven, i els periodistes còmplices, que es dedicaven a fer de correus de la infàmia i la injúria.

Després hi ha les altres responsabilitats, més difuses però no per això menys reals. Parlo dels polítics que, a desgrat dels dubtes sobre les acusacions, aprofitaven les clavegueres per treure'n profit polític i electoral. I, finalment, també els mitjans de comunicació que, tot i sospitar també que aquelles informacions potser no eren aigua clara, les reproduïen i els donaven ressò. Els atorgaven carta de naturalesa. Perquè ja els anava bé. Per seguir la corrent. Per no quedar fora de joc. Per desídia. Per por.

De teló de fons, una societat, una cultura política, democràtica, encara incompleta. Un sentit democràtic dèbil, només superficialment arrelat. Una societat on les més fonamentals normes de l'ètica es dobleguen massa sovint davant l'egoisme, es relativitzen vergonyosament quan del que es tracta és d'afavorir l'interès propi, sigui empresarial, professional o personal.