18/12/2019

Aversió a construir

3 min
Aversió a construir

Fa poc caminava per una platja gèlida on les riuades han deixat canyes i troncs amuntegats sobre la sorra. Feia un vent gelat i no hi havia ningú més que dos adolescents fent cabanes amb les canyes, intentant pescar sense gaire sort. Hi ha alguna cosa molt profunda, de raons antropològiques i ancestrals, que connecta la humanitat amb l’art de construir. Existim en la mesura que ens aixopluguem, i en això hauria de consistir bàsicament l’activitat constructora a les ciutats. Des que el món financer ha redescobert el totxo com a inversió segura fugint d’uns estats insolvents i amb deutes disparats, som molt lluny d’aquesta lògica: tant des del punt de vista de la promoció privada, que veu l’arquitecte com un mal necessari, com des de la promoció pública, que ho sotmet tot al filtre normatiu i té pànic al risc.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els arquitectes, per vocació i perquè som habitualment dolents per fer negoci, tenim vocació de transformar. Per què tots els habitatges d’un bloc són iguals si els ocupants són tan diferents? Què podem aprendre de les llars autoconstruïdes a les faveles de Rocinha? Què ha de tenir una cuina mínima? Com podem fer que la gent gran que viu sola se senti acompanyada? Com podem viure confortablement sense contaminar tant? Estirant de qualsevol d’aquestes preguntes, n’han sorgit projectes que han canviat el món des d’un barri concret.

La dimensió cultural de l’arquitectura té a veure amb aquestes preguntes fonamentals, amb qüestionar els aprenentatges i proposar noves maneres d’habitar. L’arquitectura és constructiva (en el sentit positiu de la paraula) perquè requereix molts sabers i una dosi de creativitat ingent, orientada a construir: a convertir-se en matèria i espai, i a servir millor les persones i els col·lectius per a qui s’ha dissenyat. A les escoles d’arquitectura no hi ha cap assignatura d’innovació, perquè projectar és innovar constantment.

Quan vaig matricular-me per fer el projecte final de carrera (jo sí que recordo aquell llarg any amb precisió, i cada any celebro la data de finals de juliol en què vaig obtenir el títol), vaig triar un professor de qui tothom parlava meravelles. Anna Puigjaner i Jorge Vidal, companys meus de generació, destacaven la llibertat creativa dels projectes que sorgien al grup d’Alfons Soldevila. Si Soldevila fos escriptor, seria en algun punt mitjà entre Georges Perec i Gabriel García Márquez: un manobre del llenguatge i subversor d’idees, amb un univers creatiu similar al del realisme màgic. Soldevila ens convidava a projectar per desaprendre-ho tot, però amb l’ambició que les idees no fossin ocurrències, sinó que es poguessin materialitzar i construir primer en maqueta, després en prototips definitius. Viatger inquiet, ens explicava com projectava habitatges d’emergència amb bastides metàl·liques lleugeres per al programa Elemental a Xile i bàsicament ens mantenia fora de la zona de confort durant les tres hores que duraven les seves classes. Les ciutats necessiten arquitectes que somniïn que les platges es poden gaudir també a l’hivern, que l’habitatge pot fer-se amb pocs recursos i que les rondes es facin la seva pròpia llum.

Les males llengües diuen que als responsables municipals actuals no els interessa l’urbanisme, i que per això no impulsen cap projecte que requereixi construir i invertir; que són molt bons fent plans i informes, però que el seu llegat serà el paper, no la ciutat. Vull reivindicar que les idees i els projectes urbans no són incompatibles. Que hem passat d’un extrem a l’altre: de construir sense filtres a tenir pànic a les grues. Els projectes que reclamava Andreu Mas-Colell en un article a aquest diari ("Projectes, no plans", 10/11/2019) poden ser constructius en el sentit ampli. Això passa per recuperar la dimensió cultural de l’arquitectura i obrir-se als sabers relacionats amb les ciències socials. No és just situar l’activitat constructora amb l’especulació, i situar els arquitectes en el vèrtex entre idea i construcció pot fer decantar la balança.

D’altra banda, assegurar el dret a l’habitatge requereix un projecte ambiciós, disruptiu des del punt de vista de la cultura immobiliària, i amb unes mètriques molt més ambicioses que ens situïn a la velocitat de Berlín o París. A poques setmanes que els tribunals alliberessin Lula és moment de recordar que el seu llegat perdura a través del programa Minha Casa Minha Vida. És una bona manera d’abordar el futur de les ciutats amb un propòsit: crear un sostre per a tothom. El que vull dir és que hi ha moltes maneres d’exercir l’urbanisme (la tècnica de fer ciutat) si el propòsit és clar. Construir habitatge assequible pot ser un projecte interessant si comença a materialitzar-se, però requereix deixar de tenir por de construir per transformar.

stats