Controvèrsia per l’alçada

Arquitecta i consultoraSoc addicta a les finestres. Tinc la sort de treballar en un edifici alt, concretament a la planta número quinze. Observant el paisatge urbà ordeno les idees, faig trucades llargues, dibuixo amb retolador, espio els veïns que fan vida al terrat, maleeixo les adversitats o m’evadeixo mirant el mar. Compartim planta desenes de companys, però mirant per la finestra, sempre sembla que hi hagi lloc infinit per a tots. La torre és una tipologia magnífica per als que l’habiten, però ha cultivat mala fama a Barcelona.

L’alçada ha estat un factor determinant per a les ciutats des de fa mil·lennis. Els campanars, les cúpules, les torres, els castells i els palaus han estat històricament elements fonamentals de la composició urbana, que han ajudat a assenyalar els llocs simbòlics de la ciutat. L’alçada és matèria de composició arquitectònica i un dels vectors dominants de la monumentalitat a Europa.

Aquest diari ha tornat a obrir el debat de les alçades a la ciutat contemporània i jo no em resigno a tancar-lo amb la simplificació que la ciutat és massa densa. Perquè es pot construir en alçada sense densificar, sense afegir res, simplement substituint. També em sembla una mica forçat l’argument que cal introduir torres amb alçada per alliberar sòl, perquè no es pot dir que sigui una necessitat; és més aviat un recurs. No cal ser Manhattan, ni tampoc Estocolm (on hi ha aversió a l’alçada). De les dues tipologies que acullen grans quantitats d’habitatges, la torre i la barra, la primera genera anticossos, mentre que la segona sembla que és un producte acceptat, que no genera rebuig. La Gran Via, des de Glòries fins al Besòs, està plena de blocs de dotze pisos i façanes molt llargues. Projecten unes ombres denses, amb façanes que s’assemblen les unes a les altres i fan difícil orientar-s’hi a peu. Potser en aquesta Gran Via plena de barres hi convindria la cadència de torres, de promocions de gra petit, i un contrast que sí que admirem en altres grans vies de la ciutat. La mixticitat només es troba a faltar quan no hi és.

No és que em sembli que les torres són millors que les barres; defenso que totes dues tipologies mereixerien una aproximació objectiva, sense prejudicis. El debat és pertinent perquè la construcció en alçada ha estat tabú durant molts anys. El trauma ve de la dècada dels anys compresos entre 1950 i 1975, quan Barcelona passa d’1,3 milions d’habitants a 1,75 milions (exactament els que té ara), i la perifèria augmenta de 265.000 residents a 1.223.500 habitants. En 25 anys es construeixen 745.682 habitatges a la metròpoli barcelonina, una bona part dels quals en grans operacions de promoció en els denominats polígons. Si bé als Estats Units hi ha una certa composició o diàleg entre els edificis en alçada, en què els edificis alts s’insereixen en una malla i formen un conjunt, a Europa han estat molt sovint mal inserits a les trames urbanes, i han creat entorns alienants. Quan una torre està centrada a l’eix d’un carrer (l’edifici Vela i el carrer Balmes, la Torre Glòries i el carrer Consell de Cent) té un impacte visual molt fort, que altera les perspectives històriques. Altres torres (el Banc Atlàntic a la Diagonal o la Torre Urquinaona a la plaça homònima), en canvi, són declinacions de la trama construïda i encaixen a la perfecció amb l’entorn preexistent.

Edificis en alçada, per a què? Poden ser una solució magnífica per a la històrica aspiració de generar espais d’usos mixtos. A escala domèstica, les torres han de poder servir per fer tipologies diferents, explotant les cantonades i els serveis comunitaris que poden aparèixer en contacte amb el carrer. El de l’edificació en alçada pot ser un recurs òptim per a la regeneració urbana o per compensar carències (allà on hi ha excés de residència, crear-hi llocs de treball; i on hi ha molta activitat econòmica, generar sòl per fer-hi habitatge social). Sens dubte, les torres serveixen per donar diversitat i caràcter al paisatge urbà, i en el futur han de servir per consolidar l’autosuficiència energètica (edificis capaços de produir tota l’energia que consumeixen).

La qüestió de les alçades no mereix un procés d’assaig-error, basat en excepcions o improvisacions. El debat no són els edificis alts, sinó les alçades múltiples de la ciutat. Justament, per regular els edificis en alçada, convé imaginar-ho amb una idea estructurant de barri, per evitar la proliferació d’edificis alts singulars, que monologuin amb ells mateixos. I en qualsevol cas, cal entomar-ho també des de les ciències socials, per comprendre quines formes afavoreixen la convivència. Jo seguiré sense tractar-me de l’addicció a les finestres altes i, si tot va bé, demà rellegiré aquest article des dels núvols.