Desafectar per acollir

La República imaginària no existeix, és cert. Però tampoc existeixen les ciutats del bé comú

L’admirat autor Suketu Mehta escriu al seu últim llibre: “El capital global no desobeeix lleis, simplement finança els polítics que creen les lleis que interessen al capital”. Mehta parla de relats i ficcions que les immobiliàries o projectes urbans polititzats creen com novel·les. Informar, contrastar i traduir el que la propaganda amaga és, argumenta ell, la feina d’uns urbanistes que han de sortir de l’acadèmia per passar a l’esfera pública.

Hem sobreviscut a una campanya electoral plena de mentides, de falsos relats, de promeses impossibles, de sobreentesos i de traïcions de tots els bàndols. La República imaginària no existeix, és cert. Però tampoc existeixen les ciutats del bé comú. Tots dos són projectes aspiracionals en construcció, en què el relat s’ha avançat a l’execució. Són dos relats a la contra, però no forçosament contraposats entre ells: contra un Estat trampós, i contra un capital fagocitador, que tot ho corromp. Són dos projectes interessants si, i només si, es materialitzen. I pels quals val la pena desobeir, i canviar-ho tot. Cal generositat per, des d’un front, ajudar l’altre.

Del que parla Mehta, sobretot, és de les migracions. Dels milers de persones que els últims cinquanta anys han fet ciutat, sense que les ciutats els tinguessin gaire en compte. Migracions diverses, transversals a tota mena de poders adquisitius, i més o menys traumàtiques en funció de les condicions de sortida i d’acollida; totes elles dolorosíssimes però molt creatives.

Els turistes aporten molts diners a les ciutats; però els migrants, molts més. Els nouvinguts aporten vida, feina, cultura, esperança, i un esforç ingent que les lleis escrites pels de sempre ignoren. Sense papers? A totes les ciutats hi ha 'llits calents'. I economia submergida. I dones que cusen des de casa, joves que treballen setze hores i tenen dobles i triples feines. Sí, esclar, diner negre i sense papers; perquè per la via de la formalitat, no tenen els títols universitaris, ni les propietats, ni els comptes bancaris que el sistema excloent els requereix. En al·lusió a les peripècies que han de fer molts immigrants als Estats Units per viure sense por, Mehta sentencia: “La burocràcia demana atrocitats”.

Simplificacions com la ciutat “per a les persones” són buides. Per a quines persones? Cal mullar-se. Quanta gent podem acollir? On? Com podem dignificar les vides dels que ja hi són?

El relat de la ciutat del bé comú segueix encallat en el turisme i les seves contradiccions, quan el que val la pena és l’acollida. Hi ha projectes per al Parc Güell, el Camp Nou, la Rambla i el Front Litoral, però cap agenda creïble per acollir més gent i millor. Moltes inspeccions per lluitar contra la informalitat, però escassíssimes iniciatives institucionals per ajudar els nouvinguts a instal·lar-se. La manca de projecte real per a l’acollida ens aboca a la ciutat aparador que atreu els fluxos de capital que tot ho poden comprar.

Simplificacions com la ciutat “per a les persones” són buides. Per a quines persones? Cal mullar-se. Quanta gent podem acollir? On els podem acollir? Com podem dignificar les vides dels que ja hi són, però invisibilitzats? Quins costos té i d’on traiem aquests recursos? Hi ha enormes finestres d’oportunitat i és obligació dels poders públics abordar-les. En matèria d’habitatge, hi ha col·lectius que ho necessiten més que d’altres, i d’aquests se’n parla poc. La seva urgència marca uns tempos que requereixen eines i plans urbans.

A les ciutats, hauria de ser més fàcil concretar. El Pla General del 76 afecta encara milers d’habitatges a la ciutat, i el seu futur incert n’ha congelat l’ús. Al plànol, surten pintats de verd o classificats amb 17/6. Són construccions antigues, generalment de baixa densitat o amb usos “inadequats”, identificades per ser enderrocades per “absorbir els dèficits de vials, zones verdes i equipaments” que van assenyalar els autors del pla fa 45 anys.

És en mans de l’Ajuntament reservar les partides pressupostàries per expropiar, construir en una altra banda per reallotjar i enderrocar aquestes velles construccions per fer-hi places. O alternativament, si no hi ha diners, desafectar-les perquè es puguin rehabilitar (ara ningú els donaria una llicència per fer-hi obres majors). Jo em decanto per la segona opció, perquè és molt més econòmica per a les arques públiques i es podrien exigir tota mena de proteccions a canvi de les desafectacions (assequibilitat, restauració patrimonial, sostenibilitat, densificació). Això requereix canviar el Pla General Metropolità; o desobeir-lo mentre no es redacta el nou.

Preservar i desafectar aquests milers d’habitatges per incloure’ls al parc d’habitatge assequible implicaria renunciar a futures zones verdes o reserves de sòl per ampliar vials, d’acord. Però és difícil negar-se a considerar-ho si ens posem en la pell dels que volem acollir.

Més continguts de