La privatització silenciosa de l’habitatge protegit

L’arrendament és probablement el negoci més segur de la ciutat

Els meus avis vivien de lloguer, amb un contracte 'indefinit', a prop de la plaça Artós. Era un pis utilitari, ben distribuït, petit per a tots vuit però gros pels estàndards actuals. En aquella casa vaig cultivar l’afició pels àpats multitudinaris (els mítics dinars dels dimecres) i la maledicció familiar de no descansar mai: cosir estovalles o pintar aquarel·les, abans que concedir un minut d’atenció real a la tele.

El bloc té encara una placa grisa a la façana que recorda que va ser impulsat pel Patronat Municipal de l'Habitatge. Els meus avis ja no hi són, i fa poc, mentre buscava pis a internet, el vaig identificar en un dels portals digitals. L’adreça coincidia i per les fotos vaig deduir que els nous propietaris l’havien dividit en dos. La meitat on hi havia hagut els dormitoris estava decorada amb molt de gust, un apartament lluminós que hauria llogat si no tingués la càrrega emocional que per a mi hauria suposat viure allà sense ells. El lloguer indefinit dels avis pel pis sencer era similar al que ara demanen per un dels mitjos pisos a internet.

Aquell és un bloc de pisos anònims de la ciutat, com tants d’altres, construït pel Patronat durant el franquisme i lliurat en règim de protecció a una família que va passar a ser-ne propietària. Quan els propietaris van deixar de viure-hi ells personalment, o quan van passar els anys necessaris per ser desclassificat com a 'protecció oficial', el van llogar als meus avis amb un contracte sense límit temporal a un preu assequible. Un cop extingit el contracte indefinit, amb la constatació que l’arrendament és probablement el negoci més segur de la ciutat, el pis s’ha dividit en dos i el preu s’ha multiplicat per la conjuntura del mercat. És la privatització silenciosa: un pis construït amb diners públics, llogat des de fa pocs anys a preu de mercat.

Fundació Habitat 3 recopila informació dels pisos construïts amb diners públics a Barcelona

Pere Serra, un dels impulsors de la regeneració de Ciutat Vella, em va advertir fa temps que el preocupava que els 3.000 habitatges socials impulsats pel Programa ARI (amb inversions de l’Ajuntament i la Generalitat) aviat es podran privatitzar. Fa uns mesos que busco informació sobre aquesta qüestió, però és complicadíssim, perquè s’han d’ubicar tots els habitatges protegits impulsats per diverses agències públiques o operadors privats venuts en règim de propietat horitzontal, s'ha de trobar l’any d’adjudicació als propietaris i s'ha d'entendre quina mena de règim de protecció tenen.

Per això em sembla una excel·lent notícia que la Fundació Habitat 3, tal com va anunciar la seva presidenta en una Comissió d’Urbanisme, estigui recopilant aquesta informació, amb la paciència necessària que implica cartografiar i inventariar totes les dades dels pisos construïts amb diners públics a Barcelona. Carme Trilla ho quantifica així: s’han invertit uns 800 M€ en polítiques de renovació de barris des dels anys 80 i s’han fet fins a 200.000 habitatges nous amb amb algun règim de protecció des dels anys trenta. On són, doncs, tots aquests pisos? Malauradament, ja no formen part del parc públic; s’han desclassificat al cap de vint o trenta anys de la seva construcció i s’han pogut vendre o llogar a preu de mercat. Ara, el parc públic de lloguer de la ciutat és d'uns 12.000 habitatges.

Com es pot evitar que es perdin més unitats del parc públic d’habitatges? El debat és incòmode perquè afecta els propietaris (molt atomitzats) dels pisos protegits que esperen la desclassificació i ja compten amb la revalorització dels seus pisos. Però tenint en compte que l’activitat de construcció ha baixat significativament els últims anys (tant els pisos lliures com l’habitatge protegit), cal afrontar la trista realitat que cada any es poden privatitzar més pisos dels que som capaços de construir anualment.

Cal entendre quants pisos s’han privatitzat, quins estan en vies de ser-ho durant la propera dècada i quin cost social tindria impedir-ne la revalorització. A mitjà termini, caldrà assegurar que les polítiques d’habitatge no són a fons perdut, sinó que es preserven construint un patrimoni que és conegut i cuidat per tothom, i que es genera un mecanisme de finançament sostenible al llarg del temps. Per generar recursos per fer més habitatge social, PROCIVESA, als anys 80 a Ciutat Vella, va intentar comprar a baix preu i vendre els pisos un cop rehabilitats a preu de mercat, per reinvertir després les plusvàlues per cobrir el cost financer de les inversions públiques, però l’emergència i la necessitat de reallotjar van acabar amb aquest mecanisme que, de fet, és el que ha funcionat a Europa. I a llarg termini, implica que no hi ha propietaris de l’habitatge protegit, sinó usuaris del parc públic, amb seguretat jurídica per quedar-s’hi tants anys com convingui, mentre no milloren de manera estable les retribucions familiars.

Més continguts de