Evitar les plusvàlues i l’especulació
Si la història del capitalisme és cíclica, la història de les ciutats també ho és. Aquest és, simplificant-ho molt, l’àmbit d’expertesa de David Harvey, un geògraf forjat a les millors universitats del món que ha estudiat com el desenvolupament urbà està íntimament lligat al capitalisme.
Harvey, que amb el seu talent de professor explica de manera simple qüestions que són complexes, defensa que hi ha bàsicament tres motors del capitalisme global. El primer és la cobdícia individual, que només es mou perseguint el màxim rendiment. El segon és l’estat quan decideix crear la demanda necessària per trobar els incentius que els capitalistes necessiten per decidir invertir, el keynesianisme o el Pla E de Zapatero, per entendre’ns. I el tercer són els titulars de bons, inversors de tota mena, que confien els seus estalvis als fons d’inversió. Són bàsicament persones (no necessàriament molt riques) que busquen productes on invertir els seus diners per recuperar-los amb una taxa de rendiment elevada.
Aquesta tercera categoria ha augmentat exponencialment des dels anys setanta i, en paraules del mateix Harvey, “la circulació del capital que produeix interessos domina el món”. Això impacta de ple en les ciutats perquè acaben dissenyant-se com a productes d’inversió i no com a llocs que serveixin a la vida quotidiana. Són ciutats pensades pel futur valor produït, que ja s’ha assignat als inversors, ignorant completament les carències del present.
El fenomen no és nou: el mateix Harvey ha descrit llargament la creació del París de Haussmann i com les inversions en infraestructures i el seu parc d’habitatge han marcat fins avui la segregació social entre el centre i les banlieu es. Ara, però, el fenomen agafa una dimensió desconeguda quan impacta en països on la crisi del 2007-08 va causar estralls. La Xina, per exemple, ha construït centenars de quilòmetres de trens d’alta velocitat i ha fet créixer ciutats que són invivibles per crear llocs de treball a la desesperada. Això ha permès a molts països esquivar la crisi global venent-li primeres matèries per construir milions d’edificis d’acer o formigó i vidre.
Harvey pronostica que Trump, que ve de la promoció immobiliària, endeutarà els Estats Units per urbanitzar el país i crear llocs de treball a costa de la capacitat ecològica del planeta. I que mitjançant el vell recurs del capitalisme (crear necessitats artificials per estimular un consum convenient per a la indústria) farà autopistes, augmentarà els barris residencials i els gratacels, i tot això tindrà una evident traducció a les ciutats dels Estats Units. La història, doncs, és cíclica.
Sense ser marxista, comparteixo la diagnosi i els pronòstics, perquè són veraços. El problema, però, és com fer-hi front. S’ha d’haver llegit Harvey i haver-lo sentit parlar per entendre l’ocupació dels pisos de Ciutat Vella per part del col·lectiu Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible. El que denuncia la plataforma són les plusvàlues generades per molt pocs operadors que acumulen pisos i els exploten utilitzant la facilitat de plataformes com Airbnb. És un negoci rodó, perquè no té cap risc, i es basa en la immediatesa del consum que suposa el turisme.
Crec que, per fer front als excessos de l’especulació, el que cal és exigir transparència al sector immobiliari. Quan un projecte immobiliari (un hotel, una clínica, un edifici de pisos o d’oficines) es vol aprovar, ha de passar per una comissió de qualitat, on els arquitectes de l’Ajuntament i alguns representants del Col·legi avaluen la qualitat formal del projecte presentat.
Però si cal fiscalitzar els projectes, és sobretot des del punt de vista econòmic. Totes les empreses de qualsevol altre sector, per presentar-se a un concurs, per fer una venda o per a qualsevol tracte mercantil, han de presentar uns comptes anuals auditats. Doncs al sector immobiliari, abans de donar-li una llicència, cal exigir-li que publiqui els costos d’adquisició, les inversions en obra, els pagaments a intermediaris i les expectatives de retorn. Amb la informació a la mà, els llogaters i compradors tenen prou dades per saber si són davant d’un producte de proximitat, d’un petit promotor o d’un gran operador.
També són dades fonamentals per negociar amb els promotors: a Anglaterra, a través de la Secció 106 de la llei de planejament, aquest tipus de fiscalització econòmica acaba determinant la dotació d’equipaments i serveis que els promotors han de pagar per fer més vivible el barri on s’insereixen. És a dir, que en funció del que hi guanyi un promotor, les ciutats poden exigir-li que construeixi pisos socials, piscines o fins i tot escoles.
Perquè admetem-ho: com el mateix Harvey reconeix, el problema de les ciutats no és el creixement urbà (ell mateix s’horripila davant del decreixement que ha patit Detroit) sinó les plusvàlues i qui les acumula. Doncs si el problema són les plusvàlues, tenim a l’abast desenmascarar-les.
