Números grossos per a decisions afinades
En les converses sobre projectes de ciutat la qüestió dels diners s’obvia. En aquest article m’he proposat divulgar algunes xifres fàcils de memoritzar, per tal que aquells que vulguin opinar de manera informada ho puguin fer amb uns números que sovint els polítics oculten. Amb més dades podem prendre decisions més objectives.
Per exemple, molta gent no sap que a Catalunya i a Barcelona no s’ha invertit gairebé mai diner pressupostari per construir habitatges. És a dir que, quan el Patronat Municipal de l’Habitatge o l’Incasòl fan promocions d’habitatge assequible, ho fan amb diners propis venent sòl o monetitzant els aprofitaments (atenció a la paraula) urbanístics que els corresponen. Aquesta política, que en principi és coherent des del punt de vista econòmic, ha resultat insuficient en termes d’impacte: només tenim un 1% del parc d’habitatges per sota del preu de mercat i, com ja he argumentat en altres articles, cal parlar de la generació de recursos per a aquesta política estructural.
Les administracions han de destinar més diners a tres qüestions fonamentals: en primer lloc, comprar sòl de manera sistemàtica (i ja fem tard, perquè en època de crisi hauríem d’haver comprat paquets de sòl a preus competitius…); en segon lloc, construir els edificis de pisos assequibles de manera funcional però sobretot molt resistent, pensant a llarg termini; i, finalment, facilitar l’accés al crèdit a aquelles organitzacions sense ànim de lucre que estiguin disposades a construir i llogar a un preu un 20% o 30% inferior al preu de mercat. Només així ens posarem al dia en quinze o vint anys.
Per a tot això convé que sapiguem que construir habitatges és car, i que calen molts recursos. Cal aprendre la taula del 100 x 1.000: grosso modo, un pis de lloguer assequible té un cost de construcció d’uns 100.000 euros. Per tant, 100 milions d’euros és el que es necessita per fer 1.000 pisos. O dit d’una altra manera, els 175 milions d’euros del projecte del tramvia de la Diagonal equivalen a 1.750 pisos de protecció oficial. Construir una escola val entre 3,5 i 5 milions d’euros, de tal manera que el cost del Museu del Disseny de Barcelona equival a la construcció d’unes 20-28 escoles públiques. Aquestes dotacions tindran un cost operacional al llarg de la seva vida útil, que és imprescindible que també sigui sostenible econòmicament.
Ara apliqueu-ho al cas del PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics). Si els promotors d’hotels a qui Colau ha dit que no concedirà llicència guanyen els contenciosos administratius que tenen interposats, la factura pot ascendir a 200 milions d’euros, tal com ha admès el mateix consistori. Personalment, estic d’acord que no calen més hotels a Ciutat Vella, però no sé si estic disposada a invertir aquests diners públics a indemnitzar promotors, que hi guanyen de totes maneres: preferiria destinar-los a generar una partida per a habitatge social. Ho hem de poder debatre a nivell ciutadà, perquè és una qüestió de prioritats.
El nou barri de les Glòries és un altre exemple que s’hauria de revisar amb les xifres a la mà, fent evolucionar els consensos i revisant el planejament que es va fixar ja fa deu anys. Antoni Font, membre del Consell Consultiu de l’Hàbitat Urbà en el mandat passat, va reivindicar que s’havia de revisar la xifra dels 90.000 metres quadrats que s’han de construir a les Glòries en els propers anys. Ell defensava que reservar només el 10% d’aquesta superfície a activitat econòmica és ridícul, i no hi puc estar més d’acord. En aquell moment, quan molts arquitectes tenien posicions bel·ligerants en contra de l’enderroc del viaducte i qüestionaven les motivacions de les associacions de veïns, era impossible obrir el meló de l’edificabilitat del pla. Però han passat cinc anys i l’apocalipsi que alguns anunciaven no s’ha produït: a les Glòries cada dia hi passa més gent i les obres avancen a un ritme vertiginós.
Ara, per tant, és el moment de revisar algunes de les hipòtesis del pla. L’Ajuntament és propietari de 6,4 hectàrees de sòl per executar 500 pisos de lloguer social. Són suficients? ¿És raonable incrementar la densitat per construir més habitatges assequibles en la que és una de les últimes reserves de sòl a la ciutat, ja que just davant hi ha un parc de dimensions equiparables al de la Ciutadella? ¿Podem incrementar significativament l’activitat terciària (d’oficines) i invertir els recursos a construir més habitatge social? És legítim que les associacions de veïns de l’entorn aspirin a restringir l’edificabilitat, però també ho és plantejar que el sòl públic és un bé molt escàs i que cal aprofitar-lo al màxim. El que s’espera de l’Ajuntament és que no defugi les polèmiques, que escolti les aspiracions contraposades i prengui la decisió que sigui millor per a la ciutat, no basada en el càlcul electoral dels partits.
De la mateixa manera, cal revisar l’ús de l’últim gran equipament de ciutat que s’ha de construir a les Glòries: al solar del que un dia es va projectar com a edifici ONA, a la cruïlla de la Gran Via, la Diagonal i Badajoz, hi cap un edifici molt gros per a usos cívics, singulars, innovadors i productius. També cal exigir que el pla garanteixi que el nou barri de les Glòries sigui radical amb un model de consum energètic no basat en les energies fòssils i que els nous habitatges i el parc emmagatzemin energia solar i aigua per a tot el districte de les Glòries.
La política hauria de permetre la discussió urbana afinada a aquest nivell de detall, fugint dels dogmatismes i fomentant que evolucionin les idees més progressistes de la ciutat, les hagi formulat qui les hagi formulat, a través d’una implicació ciutadana real i diversa en els projectes.
