La Maria és (una) música
El masculí genèric (el que inclou masculí i femení), a més de suscitar sovint reaccions irades del feminisme recalcitrant, presenta usos paradoxals que entren en el terreny de la psicolingüística.
El motiu que fa que ens sentim còmodes o incòmodes amb un cert ús pot tenir lligams amb associacions complexes i subjectives.
Si preguntéssim al col·lectiu de dones metges si s'estimen més ser (una) metge o (una) metgessa, en trobaríem moltes que se senten més còmodes sent (una) metge. I aquest percentatge es dispararia entre les poetes que no volen ser poetesses.
Segurament això ho explica el fet que -essa és un sufix massa visible, que subratlla el gènere en àmbits professionals en què la lluita per la igualtat persegueix justament que ser dona o home sigui irrellevant.
En altres casos, el bloqueig del sufix femení té més a veure amb l'ambigüitat. Carme Chacón és (una) política i no pas (un) polític. ¿Però també diríem d'una dona que és (una) música? L'ús, aquí, vacil·la.
El DIEC estableix que la dona que es dedica a la música sigui (una) música. L'ús d'aquest femení, però, fa tanta angúnia que alguns llibres d'estil estableixen, contra la norma, que és (un) músic.
El malestar el crea que música és alhora l'art i l'ofici en femení, però el mateix passa amb política i no sembla que ens repugni tant. L'únic que se m'acut és que si li dic a una noia que és música, es pot entendre com una metàfora que la compara a aquest art. Fer el mateix ús de política és impensable.
