La Maria

Ha mort Maria Girona. Tenia 92 anys. Pintora molt especial, va mantenir tota la vida la seva mirada sobre el món i les coses sense fer gaire cas de les modernitats i d’això que en la seva joventut semblava una condició indispensable per no ser titllat de conservador i retrògrad: les avantguardes. He dit gaire perquè la Maria sempre va estar en contacte amb els que volien ser avantguardistes, va formar part d’aquell grup de happy few barcelonins autosatisfets del seu cosmopolitisme. La Maria, segurament per raons sentimentals, va participar intensament en aquest moviment barceloní resistent al franquisme, obert al món i a l’art modern internacional. No sé, si no s’hagués casat amb Albert Ràfols-Casamada, si hauria estat sempre -una mica a l’ombra, una mica al marge- a la cresta de l’onada d’allò que s’havia de fer, d’on s’havia d’anar. O potser va ser a l’inrevés. Potser era ella la que empenyia l’Albert. I és que l’Albert era més quiet, més pacífic, i ella, en canvi, tenia una energia tossuda, carregada d’ironia i, a vegades, fins i tot de mala llet. M’agradava, la Maria. Per la seva voluntat de ser i de ser-hi. I alhora per la seva distància una mica foteta que semblava que no s’acabava de creure res. Però no dubtava a publicitar i a lloar tot el que feia l’Albert i tot el que feien a Eina, l’escola que havien fundat amb altres membres d’aquell grup de feliços, i totes les modernitats que s’hi feien i que hi feien els alumnes. M’agradava, la Maria, perquè d’ella no en parlava gaire. Perquè la seva actitud era callada i una mica com de biaix. A vegades, tenia un punt de saludable acidesa. M’agradava, la Maria. I ara s’ha mort i no la veuré més per República Argentina ni en cap d’aquelles festes socials on sempre els rínxols blancs de l’Albert suraven sobre la multitud. M’agradava, la Maria. Era menuda i fràgil i semblava que vivia amagada a l’ombra del seu marit, però deixeu-la córrer, pensava jo. I em sembla que no m’equivocava. O potser sí, perquè ella va ser ella, geni i figura, mentre va viure l’Albert. Però quan l’Albert va morir, ella es va anar fonent. La recordo, minvada, afeblida, ja el dia de la vetlla de l’Albert, al tanatori. Arraulida en una butaca, amb la seva jaqueta de pell negra, semblava intuir la lenta i trista esllavissada final que l’esperava.

La Maria era una pintora tossuda. Va insistir sempre en la seva mirada, una mirada una mica tènue sobre el món. Una mirada velada per la nostàlgia, per la ingenuïtat, per un cert candor infantil premeditat. Una mirada delicada. Finestres obertes, ocells volant, la muntanya i el mar. Ametllers i oliveres. Fruita i objectes casolans. Una tassa, una tetera. No res. Blaus cel fets amb ultramar dissolt en llet, grocs de rovell d’ou esblanqueït, rosats de roses antigues esfullades. Liles. Grisos. I una pasta porosa aconseguida no pas amb pinzellades tendres sinó amb una certa duresa. La que dóna la consciència de pèrdua d’un món que se n’anirà irremissiblement. Algunes vegades, la pintura de la Maria estava carregada de més alt voltatge de sentit que no pas la de l’Albert. I això perquè la seva mirada sobre el món era disconforme, tot i els motius agradables. D’aquesta contradicció en naixia la seva força, la seva poètica. La seva abstracció era menor, molt menor que la de l’Albert, que allunyava la mirada i conservava només, de la realitat, línies, angles, rastres vagues de llum. La Maria, en la seva pintura, mai no dissimulava. Tot hi era reconeixedor. M’agradava, la Maria. No seguia la moda. No es va encapritxar amb els grans formats. Ella anava fent el seu camí. A vegades, en alguna reunió a casa seva, sopant, o a casa nostra, o bé anant d’excursió, l’Albert sortia a parlar de la pintura de la Maria, subratllant-ne la modernitat, no pas sense un punt de condescendència. Tinc la sensació que ella se sentia una mica incòmoda, com qui no vol la cosa. Però en el fons se la veia satisfeta.

Els vaig conèixer tots dos quan tenien poc més de quaranta anys. Jo era un xitxarel·lo de vint-i-pocs. Va ser l’any de la fundació d’Eina i jo m’hi vaig matricular. Eren oberts i generosos. A més, érem veïns. Compartíem amics i coneguts, com ara Castellet i els germans Ferrater, Victòria Combalia i Ignasi Solà-Morales. Toni Marí i Jaume Vallcorba. Van ser uns anys intensos i, vistos des d’ara, feliços. Però els dies passen, els anys se’n van, els homes i les dones ens morim i de tot plegat no en queda més que el record. I, en el cas de la Maria, la pintura.