Si la llibertat era això...

Hi ha brins d’esperança: els més joves comencen a comprendre que estem destruint el nostre hàbitat

El crit de llibertat és un crit universal que sempre ha tingut bona premsa. Totalment justificada: venim de generacions de gent sotmesa a treballs duríssims, a amos i senyors explotadors i autoritaris, a una Església despòtica que controlava fins i tot què passava en la intimitat, a serveis militars i guerres per als homes i submissió i obediència cega per a les dones... La llibertat, com a aspiració, ha sigut potser el desig més gran de la humanitat, després de poder menjar i protegir la família. I encara el portem a dins com una fita constant, aquest desig; que alhora desperta pors, com ens va dir Eric Fromm. Les dones, que hi anem accedint amb tant d’esforç, encara dubtem sovint de si ens la mereixem, la llibertat de ser nosaltres mateixes, encara ens sentim a vegades culpables de voler exercir-la, ens preguntem si hi tenim dret. Aconseguir la llibertat és, indubtablement, una lluita inacabable.

Però, com tot, la reivindicació de la llibertat té dues cares i es pot convertir, i es converteix sovint, segons com s’utilitzi, en un “arma de destrucció massiva”. El neoliberalisme, a partir dels anys vuitanta, va posar de moda l’enfrontament entre llibertat i igualtat. Per fer-ho va haver de canviar el sentit que els havia donat la Revolució Francesa, que no enfrontava els dos termes sinó que els feia inseparables: la llibertat ens faria iguals, perquè ja no hi hauria imposició de ningú sobre ningú. Amb el neoliberalisme, ambdós conceptes es capgiren: la igualtat és menystinguda perquè se la considera com a obligació d’uniformitat, com una igualació per baix, i això crea molt rebuig. I se la contraposa a la llibertat, entesa com a dret a ser diferent, que de fet equival a poder ser desigual, o sigui, per damunt dels altres. Recordeu, és allò de “sense complexos”, és a dir, cap consideració, cap mirament i que guanyi el més fort, encara que sigui amb trampes. I fora traves que hi posin límits.

Aquesta manera d’entendre la llibertat ha calat profundament en la societat. Va acompanyada d’una operació ideològica complementària: la negació d’allò que és comú, de la importància de les condicions col·lectives en què es desenvolupa la nostra vida, i només emfasitza l’individu, com si tot depengués de cadascú, èxits i fracassos. Tothom es considera amb dret a fer allò que li doni la gana, si pot. Una idea tan bonica com tenir drets acaba sent tergiversada i nociva, perquè permet pensar que puc fer el que vulgui sense valorar cap conseqüència. Ni tan sols aquelles que poden ser perjudicials per a mi en un futur pròxim.

Cal, urgentment, tornar a posar l’accent sobre el fet que som comunitats, que potser no coneixem el nostre veí però compartim amb ell l’aire que respirem

Un exemple evident d’aquestes actituds l’estem veient a Madrid. Cada dia hi ha més certeses del dany que produeix la contaminació en la salut de les persones. Amb moltes dificultats, el consistori anterior va iniciar un camí de reducció de la circulació al centre, per començar a reconduir una situació nefasta. Entra un nou consistori i el primer que fa es carregar-se tot l’esforç anterior i permetre de nou unes condicions de màxima contaminació. Ara el projecte es debat als tribunals. El que em sorprèn no és la decisió dels partits de dreta, que sempre estan contra qualsevol canvi que representi un progrés per a les persones; el que trobo difícil d’entendre és que la població voti partits que tenen aquestes actituds, que celebri aquest anar enrere amb el to de “que es fotin aquests pesats, jo faig el que vull!” I que d’això se’n digui llibertat. La llibertat d’accelerar les morts de la població, inclosa, evidentment, la d’aquells que conduiran per la Gran Via feliços de poder empudegar impunement l’aire de tots.

Cal, urgentment, tornar a posar l’accent sobre el fet que som comunitats, que potser no coneixem el nostre veí però compartim amb ell l’aire que respirem, l’aigua que bevem, la sanitat, l’educació, la paraula, els governants que triem i els vicis i virtuts que practiquem. Cal posar de nou la mirada en allò que és comú. Si ho seguim ignorant i destruint, és la base de la nostra vida el que estem afeblint. Diu María Eugenia Rodríguez Palop en un dels seus escrits que la revolució del comú contraposa al projecte neoliberal –que es basa en els principis d’individualitat, competitivitat i egoisme– una consciència de la interdependència que reclama d’una manera poderosa la relació amb els altres. Hi estic totalment d’acord. Aquesta revolució, que és sobretot cultural, és la que necessitem impulsar ara.

De moment, sembla que, lluny d’acostar-nos-hi, ens n’allunyem, en casos com el de Madrid. Però hi ha brins d’esperança: la generació més jove comença a comprendre que estem destruint el nostre hàbitat i que no serà fàcil anar a viure a Mart. Que no solament els desafavorits d’altres continents patiran pel desastre que estem creant, sinó que tots anem en el mateix vaixell. Segur que costarà, però estic convençuda que d’aquí 50 anys, o potser abans, els humans aconseguirem capgirar la direcció en què anem ara, i ningú podrà entendre com, a principis del segle XXI, dominava el món una ideologia tan absurda i autodestructiva com la que veiem que encara s’imposa.

Més continguts de