Qüestió de temps

Cal paciència i perseverança. L’autoritarisme i l’arrogància castellana no seran eterns: les seves generacions joves ja ho veuen d’una altra manera

Els darrers dies s’han conegut els resultats d’una enquesta en què es preguntava a la població espanyola si era favorable o no a la celebració d’un referèndum a Catalunya i sobre altres aspectes del conflicte Catalunya/Estat. Les respostes obtingudes no són, en conjunt, gaire sorprenents, però hi ha alguna dada força interessant que em sembla que dona pistes per configurar estratègies de futur.

Vegem-ho: gairebé un 40% del total de la població creu que s’hauria de permetre la celebració d’un referèndum. No està gens malament, si tenim en compte quina és la posició del govern espanyol, totalment tancada en banda. Aquest resultat es deu, en part, a les respostes obtingudes a Catalunya, on els partidaris del referèndum han arribat, en aquesta enquesta, al 72% (amb un marge de ±3,1%, cosa que significa que poden ser del 69% al 75%, aproximadament). Però no solament a Catalunya: a la resta de l’Estat la xifra puja per la resposta de la gent jove, fonamentalment els votants de Podem, que es mostren d’acord amb el referèndum en més d’un 70%, pràcticament la mateixa proporció que la que s’obté a Catalunya. Sembla que, per fi, hi ha algú aquí fora amb qui podem connectar.

S’observa arreu un canvi interessant: de totes les diversitats amb què convivim, la que en aquest moment diferencia en major mesura les opcions i opinions individuals és la generacional. En altres moments històrics les diferències d’opinió i de forma de vida s’establien en relació a altres paràmetres: el gènere, la classe social, el fet de viure a la ciutat o al camp, el fet de ser autòcton o estranger, el grau de religiositat... Línies de fractura de l’estructura social que marcaven l’existència de teixits amb mentalitats i interessos diferents, però amb bastanta continuïtat en el temps. Les diferències entre pares i fills, àvies i netes, existien, però eren, comparativament, molt més limitades del que són ara. Més encara: hi havia un esforç conscient de bona part de la societat perquè res no canviés en el temps, feia por arriscar-se a trencar els costums i les tradicions.

Ara són més semblants les opinions i els hàbits dels nois i noies de Pedralbes i de Nou Barris que les de cadascun d’ells si les comparem amb les dels seus pares

Aquesta pauta pertany al passat. Som en una societat que privilegia el canvi i abandona determinades idees o comportaments pel simple fet que han deixat de ser nous. El més característic del nostre temps és que tot és d’un sol ús. Això suposa que cada generació té uns referents culturals diferents, unes experiències distintes de les que va tenir la generació anterior i, per tant, unes opinions diferents. Aquesta fractura és molt més potent que totes les altres. Dit d’una altra manera: ara, en molts aspectes, són més semblants les opinions i els hàbits dels nois i noies de Pedralbes i de Nou Barris que les de cadascun d’ells si les comparem amb les dels seus pares. Sobretot mentre no es plantegin conflictes de classe forts, que sempre tornen a establir línies de trencament clàssiques i posen cadascú al seu lloc.

Tornant a la situació catalana, què indica aquest resultat? Qüestió de temps, paciència i perseverança. L’autoritarisme i l’arrogància castellana no seran eterns: les seves generacions joves ja ho veuen d’una altra manera i es revolten contra unes polítiques que, si no s’espavilen, les tornarien a la caverna. El canvi de mentalitat està en marxa, amb moltes dificultats encara, certament, però la crisi ha marcat unes generacions que políticament ja són molt diferents, que estan redefinint els seus objectius, i amb les quals el diàleg, si tot va bé, serà per fi possible, entre altres coses perquè el seu espai de vida ja no és exclusivament Espanya, sinó Europa o més enllà.

Catalunya anirà adquirint quotes d’autogovern respecte de l’Estat en els propers anys, si s’actua intel·ligentment

Sé molt bé que l’independentisme no en vol sentir a parlar, de temps i de paciència. Tot ha de ser ara mateix. Una altra de les característiques de la nostra societat: si tenim drets, és per exercir-los ja! Si jo ho vull, ningú no s’hi pot oposar. Però les coses no van així en els ritmes històrics, i més val saber-ho; aquesta tàctica d’anar posant reptes amb data de caducitat no ha afavorit gens que el procés avanci; és una manera de mantenir la moral alta, d’acord, però a quin preu? El 9-N va ser un dia bonic i emotiu però va votar majoritàriament qui estava per la causa, i molt pocs dels que estaven pel no, de manera que ni tan sols es va poder saber quines eren les posicions del conjunt dels catalans. Políticament, tot va quedar igual, o una mica pitjor, en donar arguments per a la repressió que estem veient ara i que forçosament contribueix a la desmobilització, perquè mostra les dificultats reals.

Des del meu punt de vista, Catalunya anirà adquirint quotes d’autogovern respecte de l’Estat en els propers anys, si s’actua intel·ligentment. Ja tot comença a replantejar-se a Europa; ja és el moment de pensar en una Europa dels pobles i no dels estats i d’aliar-nos amb altres pobles que també ho reclamen. De progressar cap a l’afebliment de les estructures estatals, que ara són intermèdies i cada dia menys significatives. Però es tracta d’un camí llarg, que Catalunya no pot fer sola ni precipitadament. Cal esperar, entre altres coses, que una nova generació europea reconstrueixi el projecte comú i que una nova generació espanyola renunciï a l’“ ordeno y mando ” i negociï des de la igualtat i la raó. Qüestió de temps, de desplegar altres estratègies europees, d’evitar les ruptures internes i de no patir derrotes per petites batalles que no ens fan avançar cap enlloc.

I, mentrestant, hi ha molta feina a fer. Construir una Catalunya veritablement democràtica i igualitària, cosa que es pot fer des d’ara i que és el que realment ens pot donar fortalesa i cohesió.

Més continguts de