Màrius Torres. Més que una mort, un somni

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’any 1933, un jove metge de Lleida, als vint-i-tres anys de la seva naixença, escriu la primera poesia; a la darreria de l’any 1942, un mes abans de la seva mort, aquest jove, esdevingut el poeta Màrius Torres, n’escriu la darrera. Fins aquí les circumstàncies, simples però suficients per a adjectivar un poeta comarcal. Bé que tots en som, de comarcals, a vegades, des del monstre sagrat de Barcelona, donem a aquest terme un sentit ben superficial. Però les especials circumstàncies que concorregueren durant els darrers anys de la vida de Màrius i els anteriors, de la seva època d’universitari, el priven, d’una banda, d’ostentar aquella autèntica i destacada qualificació, en priven precisament les circumstàncies de residència, és a dir, de convivència, i de l’altra, o sigui de la depreciativa, l’en priva la seva temàtica basada en una visió còsmica dels homes aixafats pel pes del món, i la d’un altre món, ingràvid, subtil, tot ell fluïdesa, on l’home reposa i espera. [...] La placidesa de la poesia de Màrius Torres només té sentit explicant-la per una gran seguretat en un retrobament físic, per una gran subtilitat en la percepció d’allò que és difícil de percebre, però no entès com una frase com fan molts, sinó com un fet autèntic. [...] D’altra banda, la presència, dins la seva poesia, d’un ressò dels esdeveniments col·lectius, va ben lligada a les seves conviccions cíviques i polítiques, i sempre m’ha fet pensar, per la seva elegància, en una actitud similar maragalliana i que, a partir de la poesia de guerra dels anys 1936 a 1939 -Pere Quart, Bartra, Rosselló-Pòrcel, etc.- i sobretot de les Elegies de Bierville, cada poeta -Espriu, Ferrater i d’altres- l’ha anada concretant, amb més o menys fortuna, segons la seva peculiar manera d’expressar-se. [...] Quan jo, per raons professionals, vaig pujar al Sanatori de Puig d’Olena, l’any 1949, encara hi semblava vivent el record de Màrius Torres. En realitat, ningú no l’esmentava com un mort, tothom parlava baix com si hom vetllés un somni. I havia mort set anys abans. Tot just en feia dos que a Coyoacan Joan Sales havia editat la seva obra dins la col·lecció “Quaderns d’Exili”, i gairebé ningú no el coneixia com a poeta, almenys ningú no el situava al lloc on després ha estat situat. El que hom recordava d’ell eren les seves qualitats humanes ben extraordinàries. [...]