L’Índia i Espanya, tan lluny i tan a prop

Directora de recerca del Laboratori d'Estudis del Gènere i de la Sexualitat del CNRS (França)La darrera setmana d’agost, activistes pels drets humans, advocats i artistes van ser detinguts en diverses ciutats de l’Índia, acusats de ser còmplices en una “rebel·lió” contra el govern, encapçalat per Narendra Modi, del Bharatiya Janata Party (BJP) ‒en català, Partit Popular Indi‒, amb majoria parlamentària des de les eleccions del 2014. Se’ls van requisar ordinadors i telèfons portàtils i van haver de donar les claus d’accés de les seves missatgeries.

Això ho permet la llei anomenada UAPA (Llei per a la prevenció d’activitats il·legals), que dona llicència per empresonar fins a sis mesos, sense judici previ, persones sospitoses d’activitats “terroristes”. L’acusació principal contra aquestes persones detingudes ‒d’altres les han precedit i algunes han estat jutjades i condemnades‒ és que són “antifeixistes” que, amb les seves activitats en el món de la cultura, encenen la violència de les masses. Una altra acusació freqüent és que “adoctrinen els estudiants”; el 2016 hi va haver grans revoltes a les universitats de Delhi, protagonitzades sobretot per estudiants dalits, que formen part dels col·lectius que, en el sistema de castes, es coneixen com a “intocables”.

Tot i que, des que es va prohibir el sistema de castes, els dalits tenen accés a la universitat, el racisme i el menyspreu no han desaparegut, cosa que dificulta extraordinàriament els seus estudis i la seva carrera professional. Un estudiant dalit, Rohith Vermula, esgotat de tanta lluita, es va suïcidar el 17 de gener de 2016 a la residència universitària on vivia. A la carta de comiat que va deixar ho justificava dient que el seu naixement havia estat un “accident mortal”. L’escriptora i activista Arundhati Roy va qualificar aquest suïcidi d’“assassinat institucional”.

El Partit Popular Indi, tot i que està obligat, òbviament, a respectar les lleis del país, té un braç civil, la RSS (Organització Nacional Patriota), que es dedica a fer respectar els principis de la religió hindú (lligats al sistema de castes), majoritària a l’Índia, fins i tot a les persones d’altres creences. Per exemple, ataquen, sovint amb violència, a qui se sospita que menja vedella (les vaques són sagrades per als hinduistes, ho sap tothom). El govern condemna les agressions amb la boca petita ‒o no les condemna sinó que les excusa com a resposta a “provocacions” d’una minoria, tot dient que no hi té res a veure‒, la qual cosa atia més el foc.

Amnistia Internacional de l’Índia i Oxfam-Índia han emès un comunicat conjunt on condemnen aquests empresonaments recents i afirmen: “El govern hauria de protegir els drets de les persones a la llibertat d’expressió, d’associació i de manifestació pacífica, en lloc de crear una atmosfera de por”.

Diwya Dwivedi i Shaj Mohan, una parella de joves filòsofs indis, han publicat un article en diversos mitjans internacionals, com 'Mediapart' o 'Libération', per alertar la comunitat internacional, ja que poques vegades tenim notícies de l’Índia, excepte quan es tracta de casos d’agressions sexuals esgarrifoses. Dwivedi acaba de coordinar també un número especial de la revista digital, patrocinada per la Unesco, 'Revue des femmes philosophes', titulat “Intel·lectuals, filòsofs, dones a l’Índia: espècies en perill”, amb articles en anglès i francès escrits per professors universitaris, periodistes, artistes i activistes ‒alguns dels quals han estat detinguts des d’aleshores‒.

Sabent tot això, podem pensar que l’Índia cau molt lluny, en tots els sentits, de la nostra civilitzada Europa; allà passen coses terribles, com aquestes persecucions polítiques, o també cruels violacions col·lectives, els autors de les quals de vegades no són castigats o reben penes menors.

Sense pretendre fer paral·lelismes forçats, el patró del que està passant en aquest país que es troba a 8.000 quilòmetres de l’estat espanyol resulta inquietantment familiar: un partit que s’anomena “popular” deriva cap al populisme i la repressió de la llibertat d’expressió, de reunió i, simplement, de dissensió amb el que se suposa que pensa la majoria, emparat pel silenci o la complicitat d’altres partits; una llei que pretén evitar delictes d’odi serveix per detenir i engarjolar persones que no han comès cap acte de violència; en canvi, es justifica la violència quan va a favor d’aquest pensament “majoritari”, al·legant que respon a les “provocacions” de la “minoria”, tot afavorint la por de la ciutadania i, per tant, el seu consentiment pel que fa a l’aplicació de mesures autoritàries... Per no parlar de les violacions excusades amb motius similars, dient que han estat “provocades” per les víctimes i que, per tant, no es tracta de veritables agressions. Veient l’auge del pensament d’extrema dreta en molts països europeus, inclòs el nostre, la distància geogràfica i cultural que ens sembla que ens separa de l’Índia s’escurça considerablement.