La fàbrica d’animals

Plantejar-nos el tracte que donem als anomenats 'animals' fa sorgir qüestions ètiques entre els humans

En una època com la nostra en què es qüestionen les fronteres, tant físiques com simbòliques, la que existeix entre la humanitat i l’animalitat és una de les més sòlides. Ens definim com a humans en oposició als anomenats 'animals', i aquesta diferència essencial entre l’humà i l’animal és a la base de la concepció clàssica del subjecte. Cal pensar, però, que aquesta frontera no és estable, sinó que ha variat al llarg de la història: als mal anomenats 'pigmeus' (apel·latiu pejoratiu que es refereix a diverses ètnies africanes), se’ls considerava, fa només un segle, animals susceptibles de ser caçats i tancats en una gàbia per mostrar-los a un públic europeu.

L’animalització d’éssers humans s’ha utilitzat, a més, per fer-los 'utilitzables' per a l'explotació laboral (els esclaus capturats a l’Àfrica) o per a la simple diversió (els zoos humans tan populars a les exposicions universals del segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial). Aquesta animalització fins i tot pot convertir alguns d’aquests éssers en 'liquidables' o 'matables', mitjançant el que el filòsof Jacques Derrida qualifica de matança o mort “no criminal”, que és exactament el que fem de forma rutinària amb molts dels animals no humans, els que criem i matem per al nostre consum.

Té raó qui diu que matar animals per menjar-los forma part de la nostra cultura, catalana, espanyola i occidental, però el que ha canviat en els darrers cent anys és que avui dia aquesta matança “no criminal” no és motiu de festa grossa i rituals diversos, com es feia a pagès amb la matança del porc, per exemple, sinó que es produeix lluny de la mirada pública, a l’escorxador, que és un lloc literalment 'invisible'. I, sobretot, el que ha variat és que aquest hàbit alimentari ha adquirit proporcions desmesurades, i nocives pel que fa a la sostenibilitat del planeta, tal com mostren les xifres de consum d’aigua, d’hectàrees de camps de cultiu i de pol·lució derivats de la cria massiva d’animals.

Pel que fa al seu sacrifici, als països occidentals pràcticament només queden escorxadors 'industrials', en què la matança està mecanitzada i organitzada en una línia de producció, com en una fàbrica. No és que aquest procés del sacrifici d’animals s’assembli a una línia de producció automàtica, és que n’és una: recordem que Henry Ford, el pare de la cadena de muntatge, es va inspirar en el que podríem anomenar 'cadenes de desmuntatge' (ja que es dedicaven a l’esquarterament dels cossos d’animals morts) dels escorxadors de Chicago. No hem d’oblidar tampoc que els nazis es van inspirar en la línia de producció fordiana per dissenyar el procés d’extermini de les persones jueves, i també gitanes, homosexuals, amb cossos o ments 'anormals', o simplement opositores polítiques.

Relacionar els camps de la mort amb els escorxadors pot semblar exagerat i fins i tot ofensiu; el personatge d’Elizabeth Costello, creat pel premi Nobel de literatura J.M. Coetzee, rep crítiques escandalitzades, al llibre titulat 'Les vides dels animals', per fer aquesta comparació. Però val a dir que l’han feta moltes persones jueves, i fins i tot supervivents dels camps com ara Primo Levi. L’escriptor jueu Isaac Bashevis Singer, que també va rebre el premi Nobel de literatura, qualifica, de manera provocadora, d’“etern Treblinka” la criança industrial d’animals domèstics per ser menjats.

Tant en els camps d’extermini nazis com en els escorxadors, la matança que s’hi fa es considera “no criminal” perquè qui rep la mort s’identifica no només amb un ésser inferior a la pròpia “raça” o espècie, sinó fins i tot amb matèria inerta o matèria primera, amb 'coses' de les quals podem disposar sense recança. Recordem que el procés de criminalització dels jueus va començar als anys trenta comparant-los amb animals reputats nocius i invasors com les rates: “Són a tot arreu”, “Ens prenen el menjar”, “Ens ataquen”... fins a arribar a jutjar-los com un conjunt homogeni, com una plaga composta per elements no singulars. Ens hauria d’alertar que en els darrers anys, certes veus polítiques (i no només d’extrema dreta) facin servir el mateix tipus de llenguatge per parlar de les persones refugiades o migrants que arriben a les portes d’Europa.

En aquest sentit, afirmar que els límits de la comunitat humana no són estables, i problematitzar la frontera que separa estrictament animals humans i no humans, no equival a esborrar les diferències i assimilar l’altre al que soc jo. Però plantejar-nos el tracte que donem als anomenats 'animals' (com si nosaltres no ho fóssim també) fa sorgir qüestions ètiques que no només afecten aquesta relació, sinó també la que mantenim els diferents grups i individus de la mateixa espècie.

Més continguts de