Publicitat
Publicitat

Sant Cugat: destruir un bosc per construir un institut?

La natura ens causa tota mena de problemes, però com més la coneixem i la cuidem més fàcil resulta trobar fórmules de convivència

Malgrat que la gratitud és un valor passat de moda, la reivindico com a necessària per viure amb maduresa. Donar les gràcies és reconèixer que no estem sols, que la nostra identitat es construeix en una xarxa de relacions, i que els altres ens poden fer regals meravellosos. A més, tal com explica el filòsof David E. Cooper, no tan sols els nostres congèneres mereixen la nostra gratitud. La natura regala bones experiències a tothom qui sap observar-la i gaudir-ne: agrair-les és la resposta més lúcida, perquè implica que ens reconeixem com a membres de la xarxa de relacions en què consisteix. Per descomptat, la natura també ens causa tota mena de problemes, però com més la coneixem i la cuidem més fàcil resulta trobar fórmules de convivència.

Jo estic particularment agraïda al bosc de Volpelleres, a Sant Cugat. És un bosc ben petit, que ha sobreviscut encaixat entre dues vies de tren, una autopista i una zona d’equipaments. I, malgrat tot, en aquell petit racó silvestre hi he vist conills, esquirols, porcs senglars, ratpenats i diverses aus: tudons, tórtores turques, garses, merles, tords, pit-rojos, cueretes blanques, mallerengues emplomallades, mallerengues carboneres, mallerengues cuallargues, tallarols de casquet i picots verds, a més de molts insectes. He pogut observar-hi plantes i animals, apreciar la bellesa de l’entorn i saludar veïns i veïnes que hi anaven a passejar.

Els éssers vius no són objectes com les taules i les cadires, que es poden treure i substituir per uns altres, traslladar i recol·locar en un terra de formigó

Malauradament, l’Ajuntament de Sant Cugat ha talat una part del bosc. I, a més, ho ha fet mentre els ocells estan criant. Alguns veïns ho han denunciat a les xarxes socials i en una web, Volpelleresviu.com. La resposta que ha donat l’Ajuntament a Twitter és que, un cop acabades les obres, es plantaran més arbres pels voltants. Creure que és qüestió del nombre d’arbres és saber ben poca biologia. No es tracta del nombre, sinó de l’ecosistema. Els éssers vius no són objectes com les taules i les cadires, que es poden treure i substituir per uns altres, traslladar i recol·locar en un terra de formigó. Els éssers vius no s’acaben en el límit del seu cos, sinó que la seva identitat es desenvolupa en complexes xarxes de relacions amb els altres.

El més contradictori és la raó per la qual es tala el bosc: per construir-hi un institut i un pavelló esportiu. Més contradictori encara és que l’institut porti el nom de Leonardo da Vinci, que era un apassionat de la natura. Esclar que necessitem instituts i llocs per fer esport, però ¿no hi havia un altre espai? ¿Calia talar part d’un bosc? Però, aleshores, què vol dir educar? Què vol dir coneixement? Adorno i Horkheimer van emprar el concepte de raó instrumental per denunciar que la nostra civilització tendeix a buscar el coneixement amb la finalitat del domini, no de la convivència. I això determina què i com estudiem. Per descomptat que hi ha excepcions, però en general la nostra recerca de coneixement està guiada per interessos egoistes. Estudiem els porcs per aconseguir cada cop més carn i més barata, no per entendre les seves capacitats cognitives i emocionals, que són similars a les dels gossos. Estudiem els boscos per explotar-los, no per conviure-hi ni per cuidar-los. I el resultat d’aquest projecte civilitzador és la crisi ecològica. Probablement, a l’institut que construiran sobre el bosc destruït ensenyaran als infants que l’ésser humà és el més intel·ligent del planeta, i que tenim dret a dominar la natura perquè som superiors.

Estudiem els boscos per explotar-los, no per conviure-hi ni per cuidar-los. I el resultat d’aquest projecte civilitzador és la crisi ecològica

He vist pares defensar que volen educar els seus fills en el respecte a la natura i que tanmateix els porten al zoo a veure animals engabiats lluny del seu hàbitat, i els munten en aquells ponis obligats a passar els dies fent voltes a un circuit del zoo com si fossin autòmats. Aquests mateixos pares desconeixen els noms dels ocells que viuen al seu barri, i si un dia es troben un porc senglar al bosc es posen histèrics. Volen una natura mutilada i engabiada en espais diminuts, només per servir de decorat i d’ornament. No han entès que la natura és una xarxa de relacions, i que nosaltres només tenim sentit com a membres d’aquesta xarxa. No entendre la natura és no entendre el que som. Destruir-la és destruir-nos.

L’Ajuntament ens diu que no patim, que no talarà pas el bosc sencer. Però és que no cal. L’impacte de l’institut i el pavelló farà inviable el bosc com a ecosistema. Quedaran quatre arbres, sí, però el bosc haurà desaparegut.

Els humans tenim bones raons per estar agraïts a la natura. ¿Però té la natura, tenen els milions d’espècies que comparteixen aquest planeta, cap raó per estar agraïts als éssers humans?

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT