La trampa del temps

Si cada vegada ho fem tot més ràpid, com és que cada vegada tenim menys temps?

MARTA TAFALLA
MARTA TAFALLA Professora de flosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona

Vivim en una època màgica. Et despertes a les tres de la matinada, et poses a navegar per internet, descobreixes un llibre suggerent, el compres des del llit, te’l descarregues i el llegeixes d’una tirada. Escrius uns comentaris a Twitter, alguna gent et respon, i fins i tot l’autora del llibre, que viu en un altre continent, t’agraeix personalment els elogis. El llibre parla de Finlàndia, i en una altra nit d’insomni t’entren ganes d’anar-hi. És una bogeria, però, per què no? Demanes un préstec mentre estàs asseguda al vàter, compres un bitllet d’avió mentre et prepares l’esmorzar, i arribes a Finlàndia en qüestió d’hores. No em negareu que això és màgia! Dominem el temps com si fos plastilina, hi fem malabarismes. Podem anar conduint i alhora mirar pel mòbil el programa de televisió que ens vam perdre la nit anterior! Si ens enxampa un policia ens posarà una merescuda multa, però malgrat tot ho podem fer, perquè el temps s’ha rendit a la nostra tecnologia. Aprendre a esperar? Ser pacient? Això eren servituds del passat.

El problema és que la màgia té una altra cara. Et despertes a les tres de la nit, mires el correu, i veus que el teu cap, que tampoc pot dormir, t’acaba d’escriure felicitant-te per l'últim projecte que has realitzat. Com que treballes tan bé, et pregunta quan podries enllestir el següent encàrrec. Vols quedar bé amb ell, així que mostres bona disposició. El teu cap t’ho agraeix i t’envia en qüestió de segons els documents que t’hauràs d’estudiar. Al cap d’una estona reps un missatge d’aquella escriptora amb qui vas contactar. Acaba de publicar un llibre nou: un missatger te’l farà arribar a casa demà mateix. Oi que en voldries escriure una ressenya i que la podràs tenir aviat? Acceptes, esclar. També recordes que hauràs de tornar el préstec per al viatge a Finlàndia, així que et convé fer hores extres a l’altra feina que tens. La setmana et queda curta i t’hauràs de passar el diumenge treballant. Quan la teva germana et proposa quedar per dinar, li has de dir que no tens temps. Ja no recordes com es deia aquella ciutat finlandesa que et va agradar tant. Segur que tot això és màgia? Més aviat sembla una trampa.

Recuperar el temps per a la vida és repensar com habitem aquest planeta

Si cada vegada ho fem tot més ràpid, com és que cada vegada tenim menys temps? Si cada cop viatgem a més velocitat i tenim més ajut de la tecnologia, on van a parar totes les hores que se suposa que estalviem? Ens hauria de sobrar temps, però sempre tenim pressa, sempre arribem tard, sempre anem endarrerits. Les màquines ens ajuden a anar més ràpid, però no ens regalen més temps, sinó que acceleren les nostres vides. La immediatesa que desitgem per als nostres capricis també ens la demanen a la feina i a la vida social. I alhora tot caduca abans. En l’era de la velocitat, els contractes de feina són cada cop més curts, les relacions de parella són cada vegada més breus, i els llibres s’escriuen, es llegeixen i s’obliden a un ritme vertiginós. Fins i tot la nostra civilització podria tenir data de caducitat: les màquines que acceleren les nostres vides també acceleren el consum de recursos naturals fins al punt que no deixem als ecosistemes temps per recuperar-se. La pressa que tenim per satisfer un desig rere l’altre és el que està causant la contaminació de l’atmosfera o l’esgotament dels aqüífers. El canvi climàtic és, en realitat, el producte d’una forma de vida basada en la satisfacció immediata d’innumerables capricis amb un desmesurat cost ambiental. Si tot això és una trampa, com dimonis se surt d’aquí?

Diversos pensadors han intentat recuperar el temps de la vida reconnectant amb la natura: passejant, observant ocells, conreant un hort. Thoreau o Sue Hubbell van cercar la calma a dins dels boscos. Mara Miller o David E. Cooper opten pels jardins: cultivar un petit jardí, ni que siguin uns testos en una terrassa, regala una altra experiència del temps. Byung-Chul Han explica al seu llibre 'Loa a la tierra. Un viaje al jardín', que acaba de publicar l’editorial Herder, que per cuidar les plantes has d’acceptar el seu ritme, has d’aprendre a esperar, i acabes descobrint que aquesta espera no et roba temps, sinó que et regala una temporalitat més profunda. Alhora, ens diu, al jardí aprenem a cuidar la natura, i ho fem recuperant les experiències tàctils, olfactives, corporals, que perdem quan mirem el món a través de les pantalles.

Recuperar el temps per a la vida és repensar com habitem aquest planeta. El nostre estrès permanent no només maltracta el nostre cos: maltracta la Terra de la qual depèn la supervivència humana i de les altres espècies.