No vull aigualir l'emoció del moment. Res més lluny de la meva intenció. Ahir va tornar a ser un dia especial, i ja en portem uns quants de seguits. I Mas va tornar a protagonitzar-lo: definitivament, el ciutadà Artur Mas i Gabarró, el polític aplicat i rigorós, més gestor que ideòleg, més inspirador de confiança que d'entusiasmes, l'hereu aplicat de Jordi Pujol, ha assumit un rol històric que segurament mai havia somniat que li tocaria exercir. Està conduint amb mà destra un procés de trencament delicadíssim que tot just comença i que no serà fàcil. No és exagerat dir -i és molt dir!- que Mas està canviant el rumb de la història, el rumb del catalanisme, el rumb del país. Està portant el vaixell molt més enllà del que volien alguns dels qui fins ara l'han avalat per portar el timó, i no parlo precisament de la tripulació, sinó dels armadors, que són ara mateix els qui estan més astorats.

Però amb la mateixa contundència que faig l'elogi d'aquest nou Mas, també dic que el que menys li convé a ell i a Catalunya és l'emergència d'un masisme i encara menys d'un masianisme . Mas no aspira a ser cap heroi, aspira a ser algú que actua amb coherència i tranquil·litat, algú que raona i convenç a casa i a fora. I Catalunya no ha d'aspirar a seguir un general valent, ha d'aspirar a tenir algú al davant que sumi sensibilitats, que mostri la voluntat col·lectiva i diversa del país, que demostri que això no és l'aventura d'un líder carismàtic, sinó la voluntat democràtica d'un societat plural. Entenc la celebració popular d'ahir al vespre a la plaça Sant Jaume, però convé dosificar l'èpica. I convé en primer lloc per al bé del mateix Mas.