Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual

A GEORGE STEINER el continua torturant pensar com podien alguns nazis ser tan sensibles i emotius davant de la música clàssica i alhora matar jueus. Sóc dels que creuen que la cultura i l’educació són la solució, però depèn de què entenguem per cultura.

Félix de Azúa, enviant l’alcaldessa Colau a fer de peixatera, ens ha demostrat un cop més que es pot ser intel·lectual i ser un autèntic cretí. Que ser una persona llegida, amb sensibilitat estètica, acadèmic de la llengua, no impedeix que la teva llengua escupi ximpleries indecents.

Per desgràcia, la història està plena de persones que, havent tingut accés a la cultura, es dediquen a menysprear els que no han tingut aquesta sort. Miserables que havent llegit molt i ocupant càtedres selectes no han entès res. Fa poc llegia un reportatge divertit sobre si els professors d’ètica trucaven més sovint a la mare que els altres mortals. I demostrava que el que estudiem i fins i tot el que ensenyem no necessàriament ens fa millors persones.

Félix de Azúa no està sol. N’hi ha molts, d’intel·lectuals classistes i masclistes, de fet, la universitat continua sent masclista i classista, quan hauria de ser el paradís de la meritocràcia i l’espai on es combaten les dues plagues que aquest acadèmic representa amb tant d’orgull. En això se li ha de reconèixer capacitat de síntesi, a l’intel·lectual: ha sabut desacreditar-se amb una sola frase.

Crec que convindria pensar en quina cultura ens fa millors persones. En per què a vegades hi ha més bon cor entre la gent humil que entre la més cultivada. I sobretot és urgent fer-ho des de l’educació. Que l’ascensor cultural porti a vegades a un elitisme que acaba sent dèspota no és anecdòtic. La superioritat moral d’algunes elits acaba sent profundament immoral.

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT