28/07/2011

Massa liberals

3 min

"[...] Els economistes al servei del liberalisme econòmic, Schwartz o Sala i Martín, li subscriurien el discurs. Retallin el que s'ha de retallar i veuran com tot s'arregla... Excessiu número de polítics... paradisos fiscals... malversació de cabdals públics... impostos retirats als més rics... En lloc d'atiar les retallades per als més febles expliqui el que estan fent els seus[...]"

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

(Comentari d'un lector a un article anterior)

Al llarg del segle XIX, les revolucions burgeses van construir a l'Europa Continental el que denominem "l'estat liberal": uns poders públics prou ben finançats per construir carreteres, ferrocarrils i ports, i prou intervencionistes per aconseguir que tothom aprengués a llegir i a escriure, acabés parlant una mateixa llengua i fes servir uns mateixos pesos i mesures.

Un projecte tan ambiciós només podia construir-se sobre els fonaments d'una legitimitat molt forta: el sistema de partits i unes eleccions periòdiques (la "democràcia"), una simbologia manllevada de l'Església i de la noblesa (Parlaments amb aparença catedralícia, funcionaris amb uniforme, càrrecs públics amb banda, exaltació de la bandera, etc.), i, finalment, un sistema efectiu de solidaritat interclassista que implicava que els rics pagaven impostos per finançar les obres públiques i una sèrie de serveis gratuïts per a tota la població.

La traducció ideològica d'aquesta legitimitat era el nacionalisme: una comunitat amb un vincle més fort que la sang i la classe que s'organitza per tal que els rics puguin gaudir en pau del seu patrimoni i els pobres puguin viure protegits de l'arbitrarietat i pujar els fills amb opcions de prosperar sense necessitat d'emigrar.

La legitimitat de l'estat liberal i del nacionalisme van entrar en crisi arran del cicle bèl·lic 1914-1945. El nacionalisme va ser considerat culpable de les atrocitats de les guerres; el marxisme va enlluernar generacions d'intel·lectuals i dirigents obrers desacreditant la "democràcia formal" i l'estat en general com a meres tapadores de l'explotació de classe.

Els dirigents europeus de la postguerra van reconstruir la legitimitat de l'estat amb una fórmula reformista: una mica més de democràcia (el dret a vot ja era universal gairebé a tot arreu), sordina a la simbologia nacional i molts més diners dels rics als pobres: "l'estat del benestar". El gran arquitecte d'aquesta construcció va ser la democràcia cristiana, amb la complicitat més o menys entusiasta de la socialdemocràcia. A l'Espanya franquista -un fòssil dins d'Europa, però ja Europa- aquests papers els van representar respectivament l'Opus Dei i Comissions Obreres, que van fer el que van poder, i cal dir que no gens malament ateses les circumstàncies. Sobre aquesta base, Espanya i Europa han viscut en pau i amb molta (relativament) justícia durant unes dècades.

L'estat del benestar està ara en crisi perquè ha estirat més el braç que la màniga, i perquè la classe mitjana està farta de pagar uns impostos que la classe alta eludeix a base d'estructures societàries i paradisos fiscals i dels quals tothom abusa: els falsos parats, els falsos jubilats, els falsos invàlids, els polítics dilapidadors, els contractistes sense escrúpols, els funcionaris mandrosos, entre d'altres.

L'estat del benestar s'està retallant per equilibrar ingressos i despeses. Els crits de protesta apareixen a tots els telenotícies, però no ens deixen sentir qui realment està imposant les seves raons.

Una generació d'economistes està proclamant -amb la mateixa ingenuïtat i vehemència amb què els seus pares proclamaven el dogma keynesià- que la manera òptima d'organitzar la societat és substituint el contracte social per la lliure interacció dels individus en el mercat. No importa que aquest dogma no estigui justificat ni teòricament ni històricament. El que importa és que una part de la dreta de tot Occident, des del Tea party nord-americà fins al Partit Popular, està fent seu aquest credo, la traducció pràctica del qual és que els impostos han de baixar, particularment per als més rics.

Es fa difícil imaginar que la legitimitat del sistema pugui sobreviure a aquesta onada, almenys en aquells països on el nacionalisme és vacil·lant (que no és el cas dels Estats Units ni del Regne Unit).

En aquest sentit, em sembla que els líders de la dreta espanyola són excessivament "liberals". Els seus avis van comprendre, millor que ells, que cal fer sacrificis per viure en pau.

Limitar els privilegis de les sicav [societats d'inversió de capital variable], restaurar l'impost de successions, sufocar els paradisos fiscals o posar límits als ingressos dels gestors de les caixes privatitzades no farà innecessàries les retallades, però les farà digeribles. I no és el PSOE qui ho ha de fer, sinó el PP. És el paper del PP precisament perquè és un partit conservador.

stats